Resulta si més no pintoresc que l'administració hagi decidit treure primer els mòbils de les aules que del Parlament. L'espectacle de representants polítics completament absents mentre un d'ells parla a la tribuna (sovint amb la intenció de dir alguna ocurrència que es pugui fer viral) diu molt de la magnitud del problema. No fa gaire, un polític va votar al Parlament espanyol en contra del que estava previst pel seu grup i va crear una situació potencialment catastròfica. A les imatges de la tele se'l veia uns instants abans grapejant frenèticament el telefonet (és hiperactiu a les xarxes) sense fer gaire cas del que estava passant al seu voltant. Ara mateix això és la norma en qualsevol àmbit professional: els entranyables dibuixets de reunió han estat substituïts per les efímeres facècies que van segregant les xarxes de manera ininterrompuda, nit i dia. El fet de considerar socialment normal que 350, o 135, càrrecs electes no facin la seva feina com cal hauria de preocupar-nos una mica, potser. Però passa més aviat el contrari: veure com els governants fan el mateix que el bon poble relaxa uns i altres.
No serà fàcil treure els mòbils de l'aula perquè molts pares i professors d'aquests nois i noies tenen la mateixa conducta addictiva i compulsiva que ells. Caminen mirant el mòbil, parlen amb els amics mirant el mòbil, esmorzen, dinen i sopen mirant el mòbil. I mentre miren les sèries de Netflix, continuen enviant o llegint missatges. Per què, doncs, prohibir-lo als adolescents? Fan el que veuen a casa i al carrer, a tot arreu. Viuen la mateixa existència histèrica i alhora anodina que molta gent, i l'únic que poden explicar són els llocs comuns de les sèries que veu tothom. Quin sentit té fingir que això no és així? M'imagino que s'esperen que ara defensaré la lectura i tal i qual. No, la cosa no va pas per aquí. Llegir certs llibres o escoltar un determinat tipus de música pot resultar enriquidor i fins i tot plaent, però això no s'ha de contraposar per força amb la tecnologia derivada de la digitalització. De fet, en un món ideal la pantalleta del mòbil hauria estat una contribució excepcional a l'accés universal a la cultura. És obvi que no ha estat així. El mòbil s'ha transformat en una mena de pròtesi biònica adherida a la mà i totalment enfocada al consum. Els adolescents que habiten les xarxes socials al llarg de sis o set hores diàries s'han transformat en treballadors sense sou d'aquestes plataformes, que viuen de la seva activitat incessant per partida doble: els proporcionen contingut de franc i són els seus consumidors, sigui de productes o bé de publicitat. Heus aquí un vell somni del capitalisme fet realitat: una mena de fordisme autàrquic i sense límits on, a més a més, les empreses no paguen realment impostos.
No serà fàcil desempallegar-nos del mòbil perquè tot gira entorn de l'economia de l'atenció, és a dir, de l'economia de la distracció si observem el fenomen des d'un altre angle. Quan la proporció entre l'oferta d'estímuls i la demanda dels seus receptors era més o menys raonable, l'economia de l'atenció no tenia la centralitat que té ara. Les noves xarxes socials estan pensades fins a l'últim píxel de la pantalla per captar l'atenció dels adolescents i generar una necessitat de connexió incompatible amb determinades activitats. Per això, quan es parla d'addicció en aquest context, no es fa en un sentit metafòric sinó literal, és a dir, clínic. Quan la qüestió es focalitza només en relació amb el consum de pornografia, per exemple, s'està ocultant acomodatíciament que el problema de fons va molt més enllà, moltíssim més, d'aquest aspecte concret. No gosem mirar-nos a la cara i admetre de manera honesta que existeix una greu disfunció social dintre i fora de les aules, una anomalia generalitzada. Formem part de l'engranatge de l'economia de l'atenció, que pot comparar-se perfectament amb les velles cadenes de muntatge. L'única diferència és que ara fem la feina que ens toca sense cobrar, i també sense protestar quan es fa un ús clarament abusiu de les nostres dades personals amb la intenció de mercantilitzar-les.
Per experiència pròpia, els puc ben assegurar que renunciar avui a un smartphone ja comporta dificultats quotidianes més que considerables. Tot fa pensar que el mòbil acabarà sent d'ús obligatori. Convé recordar que això ja va passar, per exemple, en relació amb el cobrament del salari, quan els bancs es van interposar entre l'administració o les grans empreses i els treballadors. És probable que amb els mòbils passi alguna cosa semblant d'aquí ben poc.
