¿És cert que els nois i noies adolescents i joves d’ara són cada vegada més de dretes, i els nois més masclistes? Sí, i no. Sí, si fem cas de com surten globalment retratats a les enquestes. I no, si entenem que la composició social i demogràfica d’aquestes franges d’edat, comparada amb la de fa quinze o vint anys, ara és extremadament heterogènia. Per tant, si sembla que en general reculem no és pas per una mala evolució del món d’on venim, sinó pel món que arriba. Vull dir que ara s’hi han afegit, i de manera accelerada, nous entorns socials, noves comunitats, que abans no existien. I s’ha alterat l’evolució que hauria estat previsible en una societat més estable, atesa l’educació escolar, el paper crític dels mitjans de comunicació i tota l’acció socialitzadora dels infants en els drets humans i els principis democràtics.
En aquest sentit, tota generalització que no diferenciï els adolescents i joves segons els seus diversos entorns socials afavoreix una mirada que sembla desautoritzar els efectes positius de la bona feina feta per aconseguir una societat més igualitària i justa. I particularment emmascara l’eficàcia de l’acció en contra de la violència de gènere, que si no es redueix és a causa de l’aparició d’aquests nous entorns adversos fins fa poc més excepcionals. En tot cas, a falta de més informació, no podem saber fins a quin punt les polítiques educatives a favor de la igualtat han funcionat en els que se n’han pogut beneficiar. I el mateix passa en altres temes com la salut. La meva sospita és que sí, que les polítiques han funcionat prou bé. Però si a la cohort de joves els pares dels quals ja havien estat educats en uns models més igualitaris, de cop hi afegeixes individus que no han compartit el mateix marc social i familiar, llavors els resultats que veiem no són pas els d’una evolució causada pel fracàs de les estratègies de transformació social, sinó els provocats per un canvi demogràfic i comunitari que altera totes les previsions i que cal estudiar, entendre i atendre de manera específica.
Entenc la dificultat de mesurar amb rigor la diversitat d’entorns comunitaris. Primer, perquè no va només de saber si la condició administrativa nacional et fa o no més de dretes i masclista. Després, perquè no és fàcil distingir qui s’ha estat formant en els nous valors tan tenaçment defensats. Ni és senzill delimitar els múltiples entorns culturals, siguin els autòctons o els de l’estrangeritat. Tampoc no és fàcil analitzar la distribució dels espais de frustració social que provoquen mentalitats reactives. Ni és el mateix fugir de la pobresa que d’una guerra, o sentir-se atret per una demanda educativa o laboral qualificada. Observi’s com les resistències més explícites en contra de l’ús del català provenen de sectors socials privilegiats: el món de la salut, l’àmbit acadèmic, els expats i, paradoxalment, el món de la cultura.
Sobre aquestes qüestions darrerament s’han publicat dos estudis importants de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS). Un és el Sondeig d’Opinió ICPS 2024, fet a partir d’una enquesta a 1.200 persones de 18 anys i més, de nacionalitat espanyola. L’altre és la recerca Nois, noies i un abisme. Opinions sobre la igualtat i el feminisme, una investigació qualitativa a 239 adolescents de 15 anys de nou centres de secundària de la província de Barcelona. En relació amb el primer estudi, seria imprescindible que les anàlisis futures afinessin més en les variables demogràfiques de què parlava. Que un 54% dels nois de 18 a 24 anys creguin que el feminisme ha anat massa lluny no ens diu res de quin és el context familiar i cultural específic –dels consums musicals a l’ús de les xarxes– que expliqui que la defensa de la igualtat home-dona els pot incomodar. I no s’hi valen les especulacions generalitzadores que, injustament, estigmatitzen tot el jovent. És també el cas de l’excel·lent recerca Nois, noies i un abisme. Si bé en l’elecció dels instituts de la mostra es va tenir en compte l’índex socioeconòmic territorial, en canvi, en l’anàlisi publicada, no apareix aquesta variable per explicar diferències d’opinions, cosa que, afegint-hi alguna altra variable sobre el context familiar o d’ús de xarxes i pràctiques de lleure, hauria estat molt valuosa.
Entenc molt bé les dificultats metodològiques, i fins i tot les incomoditats i riscos polítics de tenir en compte l’actual fragmentació de marcs socials i culturals que hi ha a Catalunya, molt desconnectats entre ells. Si mai no havíem arribat a ser l'“un sol poble” desitjat, ara tampoc no som una sola comunitat de valors i aspiracions amb opinions compartides. I les ciències socials, sense por, ho haurien de tenir present.
