Putin, Trump i un món desencadenat
Amenaces. L’aclaparadora victòria de Vladímir Putin és, sobretot, un missatge intern. Amb l’oposició a l’exili, encarcerada o assassinada, el líder del Kremlin se sent enfortit pels resultats d’unes eleccions farsa que li ofereixen sis anys més de perpetuació en el poder. L’organització d’observació electoral, Golos [Veu], un grup independent rus que l’any 2013 va ser acusat d'“agent estranger” pel Kremlin i té un dels seus líders empresonat, pendent de judici, assegura que aquestes eleccions han estat “les presidencials més corruptes de la història del país”. És el resultat d’una repressió exercida des de l’arrogància i la impunitat.
Putin s’ha apuntat un suport electoral massiu i, des d’aquesta certesa –o, com a mínim, des de la certesa d’haver pogut orquestrar amb èxit una victòria sense precedents–, s’atreveix amb apostes cada cop més contundents: des de l’anunci de desplegament de tropes a la frontera amb Finlàndia fins al recurrent ús de l’amenaça nuclear.
Putin viu de l’exercici de la por. Interna i externa. Només cal parlar amb joves de les repúbliques bàltiques els últims mesos per veure fins a quin punt han interioritzat la por a Rússia. Per a ells, l’amenaça d’un intent d’agressió és real. Versemblant. I, gairebé sense adonar-nos-en, acabem assumint discursos de guerra que inoculen la por, un dels motors de la política dels nostres temps.
Despropòsits. Vivim immersos en una retòrica desafiant. La incitació a la violència d’un Donald Trump en campanya o la xenofòbia de les seves declaracions sobre els immigrants són, cada cop, més pujades de to. El ritme de despropòsits de l’expresident nord-americà és tan accelerat que els seus titulars ja no impacten l’agenda periodística amb la mateixa omnipresència del 2016 quan els mitjans de comunicació es van veure arrossegats per l’estratègia mediàtica de l’aleshores assessor de Trump, Steve Bannon, que consistia, literalment, a “inundar la zona de merda”. Però, Trump ha aconseguit que hàgim acabat normalitzant els despropòsits.
Consumim amenaces de bombardejos il·legals i discursos d’odi com a part d’una dieta informativa intoxicada, i com a reflex d’una política internacional construïda des de la confrontació. De les guerres retòriques a les agressions que transgredeixen la legalitat internacional. De les invocacions a la violència de Trump a la utilització de la fam de la població civil com a arma de guerra a Gaza.
Perills. La frontera entre la democràcia i l’autoritarisme és la frontera menys protegida del món avui dia. La frase no és meva, és d’una persona a qui li admiro la seva capacitat de descriure en paraules les contradiccions i les tensions accelerades d’aquest món de rivalitats. Un món on el trumpisme ha aconseguit anar més enllà del personatge esperpèntic, ofensiu i autoritari que li ha donat nom. Un món amb líders autocràtics, que representen el desafiament retòric i normatiu de la institucionalitat que havia guiat l’ordre internacional de les últimes dècades.
No són “homes forts”, com els vam anomenar durant els anys d’aquesta epidèmia generalitzada de lideratges abraçats a les derives autoritàries, la retòrica divisiva i la persecució de la contestació. Són governants perillosos.
