THE NEW YORK TIMES

Sisplau, juga com una dona

Vaig tenir la sensació que aquell partit negava tot el que he associat amb el futbol femení

El 2015, a Mont-real, vaig assistir per primera vegada al Mundial femení de futbol. Vaig presenciar la derrota de França contra Alemanya a quarts de final, i després vaig veure com, a la semifinal, els Estats Units derrotaven les alemanyes i passaven a la final, que l'equip nord-americà també va guanyar. Les graderies eren plenes d'espectadors: dones amb criatures petites, noies adolescents amb les cares pintades amb els colors dels seus equips i alguns homes tot sols; tothom se sentia alliberat de la necessitat d'imitar una forma de masculinitat que el futbol masculí insisteix a considerar com una mena de quota d'admissió.

No vull que l’equip femení de futbol sigui millor que el masculí. Vull que les jugadores s’alliberin de tot allò que s'espera dels homes

La meva primera Copa del Món de futbol masculí la vaig veure per televisió, el 1978, amb el meu pare i el meu germà, i vet aquí que ara estava veient en viu la Copa del Món del meu esport favorit, per fi amb les dones com a protagonistes. Des de petita he pensat que als partits de futbol masculí hi havia sempre present una amenaça de violència: jugadors disposats a barallar-se quan són objecte d’una falta, a discutir amb els àrbitres i a fer veure que cauen i exagerar-ne les conseqüències. Una violència sovint reproduïda pels aficionats a les graderies i després dels partits. Al camp de joc del Mundial femení, les jugadores estaven eximides d'aquest comportament. Aquelles dones volien jugar i no es podien permetre perdre el temps. I això també es notava a les graderies, on estava envoltada d'adolescents, un grup demogràfic que poques vegades veig als partits de futbol masculí televisats.

Si 'queer' és el contrari d''heteronormativitat', era l'entorn esportiu més 'queer' que mai he vist. I alegrement 'queer', a més. (Recordem que el futbol femení té una història de jugadores obertament homosexuals que encara no trobem en el masculí.)

Era fantàstic perquè la qüestió no era fer-ho millor que els homes, sinó rebutjar els homes com a punt de referència. El feminisme es talla les ales quan es fixa en els homes i diu: “Vull tenir dret a ser exactament així”. El feminisme ha de voler ser alguna cosa més. El futbol femení ha acabat agradant-me perquè em fa l'efecte que és l'entorn en què ho hem entès.

Si 'queer' és el contrari d''heteronormativitat', el Mundial del 2015 representava l'entorn esportiu més 'queer' que mai he vist

Però el 12 de juny, en un partit de la primera ronda d'aquesta Copa del Món, vaig veure l'equip femení nord-americà –l'actual campió del món– jugant contra Tailàndia, un dels més fluixos d'aquest any. I vaig tenir la sensació que aquell partit era la negació de tot el que he associat amb el futbol femení. Les nord-americanes van guanyar per 13 a 0 i van celebrar tots i cadascun dels seus gols com si fos el primer de la història de la humanitat. Ningú esperava que Tailàndia derrotés les campiones del món, però l’alegria de l’equip nord-americà davant la humiliació d’un equip més mal pagat i amb menys recursos va ser una classe magistral sobre el que hem anomenat feminisme liberal: si ells poden humiliar els adversaris, nosaltres també! És un tipus de feminisme que se centra en l’alliberament individual de la misogínia en lloc de defensar un esforç col·lectiu per desmantellar els sistemes i institucions –no només la misogínia– que ens oprimeixen a totes nosaltres.

Quin benefici representa per al futbol femení el fet de celebrar la humiliació d’un adversari molt més dèbil? L’equip nord-americà sap el que és haver de lluitar perquè et prenguin seriosament. Han portat als tribunals la Federació Nord-americana de Futbol per obtenir la mateixa remuneració i accedir als mateixos recursos que els equips masculins. Totes les jugadores que aquest any participen en la Copa del Món saben el que és haver de lluitar per la igualtat de drets –recordeu que la primera Copa Mundial Femenina de la FIFA no va tenir lloc fins al 1991– però, parafrasejant George Orwell, potser alguns equips són més iguals que d’altres.

Que quedi clar que no vull pas dir que les dones hagin de ser sempre simpàtiques entre elles. Acabo d'escriure un llibre que anima les dones i les nenes a fer el que tothom els diu que no han de fer: s’han d’enfadar, han de buscar cridar l’atenció, han de ser grolleres, ambicioses, poderoses, violentes i luxurioses. Per tant, si la cosa no va de ser simpàtiques, com hauria d’haver sigut aquest partit? Doncs m’hauria agradat que l’equip nord-americà de futbol femení hagués jugat amb la seguretat pròpia d’unes campiones del món –que és el que són– en lloc de mostrar la inseguretat pròpia d’una mediocre imitació dels homes; precisament d’això les acusen els seus detractors.

M’han preguntat com hauria reaccionat si l’equip masculí s’ho hagués passat la mar de bé veient la humiliació d’un adversari molt més dèbil. Però els homes no són el meu model. En primer lloc, perquè l’equip nord-americà de futbol masculí no ha tingut mai un paper tan destacat en el futbol mundial com el femení: a diferència de les seves compatriotes, no han guanyat mai la Copa del Món. Però, i això és més important, no vull que l’equip femení de futbol sigui millor que el masculí. Vull que les jugadores s’alliberin de tot allò que s'espera dels homes. Vull que aquesta Copa Mundial Femenina sigui aquell espai 'queer' que vaig entreveure el 2015.

Copyright The New York Times

Més continguts de