L’art d’avergonyir el públic
Dilluns un turista nord-americà s’asseia entre el públic en el programa Ahora caigo. Era el company d’una noia autòctona i no entenia un borrall del que passava al plató. Ahora caigo és aquell concurs de preguntes d’Antena 3 en què s’han d’endevinar paraules i completar frases i, en cas de fallar, els participants cauen en un forat quan menys s’ho esperen. El presentador, Arturo Valls, va fer veure que el detectava entre la multitud de la grada perquè no li reia els acudits, però el cert és que més aviat va semblar que l’havien avisat de la presència d’aquell estranger. Com que el presentador té un comportament més aviat histriònic i es passa el programa fent acudits dolents va pensar que el pobre noi li serviria d’esquer per a les seves bromes. I ja vam ser davant d’aquells moments patètics en què surt l’espanyolisme de la boina, la gallina, l’escuradents a la boca i la maleta de fusta per parlar amb el nouvingut. “Veo a uno ahí que no se está riendo... Cuento chistes y no... Mira qué cara pone. ¿No te molan los chistes o qué?” El públic reia. El nano, avergonyit, va contestar: “No entiendo. Soy estadounidense...” Arturo Valls va sentir el lloc de procedència i va activar el tòpic. Es va posar a cantar amb el públic “¡Americano! ¡Te saludamos con alegría!” mentre tothom (el noi inclòs) picava de mans. “¿De dónde?”, li pregunta, i el noi: “¡De Utah!” La xicota li feia de traductora.
El presentador estava encantat. Ja tenia la víctima propiciatòria a qui carregar totes les bromes ridícules. Arturo Valls es tirava per terra i parlava del noi a càmera, dient que segur que estaria molt estranyat de com eren els presentadors a Espanya. El nano veia com tot el públic s’enreia d’ell i no entenia de què anava la cosa, més enllà del que li traduïa la seva xicota. Però a la noia li feia tot tanta gràcia que també reia i el va deixar més penjat que un pèsol aguantant com un plató de televisió al complet s’enfotia d’ell. Valls li va acostar un gall de peluix, li feia pronunciar paraules en castellà i fins i tot li va fer imitar una gallina.
En pocs minuts el visitant nord-americà es va convertir en una mena d’extraterrestre a qui observar amb lupa.
Per què, l’any 2016, encara fa tanta gràcia un estranger? Per què, quan el món és més petit que mai gràcies a les facilitats del transport, continua semblant tan estrany algú que parla un altre idioma? És evident que no hi ha mala llet i que tot plegat és una qüestió de sentit de l’humor. Però a la televisió es repeteix, una vegada i una altra, aquesta reacció que davant d’un estranger apareix abans l’acudit i la broma que la curiositat i l’empatia. Riure’s del qui no entén res delata, sobretot, la incomoditat de qui ha de dissimular mancances pròpies.
