Aquest dijous al vespre, Jordi Basté estrenava el seu Pla seqüència a La 2 Cat amb un convidat que, sens dubte, servia de reclam: Iñaki Urdangarin. Des del punt de vista estrictament formal, amb una gravació en un únic pla continu, sense aturar mai la càmera, el programa és tècnicament ambiciós. I un risc que molts professionals no assumirien, perquè l’edició pot millorar les entrevistes i també els millora a ells com a interlocutors. D’altra banda, el pla seqüència necessita molt d’assaig perquè l’artifici funcioni. I tot assaig implica una teatralitat. Per exemple: Basté, al final de la conversa, lamenta haver-se deixat un llibre al cotxe. Fins i tot posa el cap sobre la taula per expressar el greu que li sap aturar l’entrevista per haver-lo d’anar a buscar. Després, en l’emissió posterior sobre el making-of, descobrim que aquell suposat “descuit” estava previst i assajat. És a dir, que en l’entrevista hi intervenia un component de ficció. Basté diu que se l'ha deixat, però no és veritat. I això incita a la desconfiança sobre la veracitat de tot el que hi passa. Fins i tot el convidat tenia pautada la coreografia del passeig pel menjador per reaccionar a la pausa. És a dir, que el pla seqüència no sempre és garantia de transparència. També és artificialitat.
Jordi Basté ha dedicat hores de ràdio a la crítica preventiva i a la justificació. Tantes, que és simptomàtic. Ha volgut legitimar el plantejament desactivant els codis del periodisme. “No és un programa d'entrevistes, és una conversa”, diu Basté, com a excusa per explicar que el diàleg amb Urdangarin no conté les preguntes que esperaríem que es fessin a l’exgendre del rei emèrit. Urdangarin va ser condemnat a cinc anys i deu mesos de presó pel cas Nóos, imputat pels delictes de malversació de diners públics, prevaricació administrativa, frau a l’administració, tràfic d’influències i dos delictes fiscals. És la figura que evidencia la permeabilitat de la Corona a les pràctiques corruptes. És el vector que connecta el poder monàrquic amb la trama del cas. I la ciutadania no ha tingut mai una versió seva d’un cas d’un indubtable interès social. S’entén que Basté vulgui fer un programa d’entreteniment i conversa emocional. És fàcil que sigui així amb l’actriu Emma Vilarasau, per exemple. Però que l’estrella de la ràdio a Catalunya, el periodista més escoltat del país, tingui Urdangarin al davant i es limiti al “pobret quan vas ser a la presó” i al “ara ets un home nou” és decebedor, francament. Basté esborra el context del convidat: en cap moment es diu “casa reial”, ni “infanta”, ni “cas Nóos”. Tampoc per quin motiu entra a la presó. Basté sentencia: “El passat és passat. D’allò, res!” Allò, que és impronunciable. Fins i tot quan Urdangarin diu que no tenia voluntat de delinquir, Basté canvia de tema. I tot amenitzat amb música relaxant de centre de massatges, que és el que vam veure. Més que un pla seqüència va ser un fora de camp, on l’espectador només tenia present tot allò crucial que quedava al marge del relat. Quan la filigrana ens fa perdre el periodisme i l’instint professional, el que veiem és una obra de teatre, ni tan sols una conversa.
