CRÍTICA TV

Un escàndol molt anglès

Amazon Prime Video ha estrenat una genialitat: ‘A very English scandal’

Amazon Prime Video ha estrenat una genialitat: ‘A very English scandal’, una sèrie de la BBC dirigida magistralment per Stephen Frears que, només amb els primers minuts de visionat, ja t’obliga a fer una afirmació rotunda: és la producció que Hugh Grant necessitava. O més ben dit: és l’obra mestra que ha permès descobrir que Hugh Grant és un actor boníssim. Mai havíem vist el protagonista en aquest nivell interpretatiu. És, per descomptat, la millor execució de tota la seva trajectòria.
‘A very English scandal’ és una minisèrie de tres capítols basada en un 'bestseller' que explica un cas real: la història de Jeremy Thorpe, el líder del Partit Liberal britànic entre el 1967 i el 1976, que va estar a punt d’arribar a primer ministre però que va veure escapçada la seva carrera perquè es va fer públic el seu afer sexual (i una mica sentimental) amb un pobre noi superat per les circumstàncies. Aleshores l’homosexualitat estava prohibida i penada al Regne Unit, i els tabloides van esbombar, durant anys, un afer delirant que a mesura que passava el temps s’anava convertint en més boig i rocambolesc. Norman Scott, el noi assetjat primer, enamorat després i abandonat finalment, va denunciar públicament el polític perquè no li volia donar la seva targeta de la seguretat social, però es va sentir sol i ofegat en una societat que no se sent incòmoda amb la doble moral.

'A very English scandal' és l’obra mestra que ha permès descobrir que Hugh Grant és un actor boníssim

‘A very English scandal’ manté l’essència del llenguatge directe i visual del tabloide a l’hora d’explicar l’afer, l’intent d’assassinat i el judici posterior. Però més enllà de la crònica d’un escàndol, la virtut de la minisèrie és el retrat demolidor que fa de la societat britànica de l’època i, molt especialment, d’un establishment anglès prepotent, flegmàtic i cínic, que tant té un implacable sentit del deure com mira cap a l’altra banda quan convé. La sèrie està plena a vessar de tota mena de trets característics i simbologia d’aquest establishment anglès a qui Stephen Frears ha sabut extreure tot el suc, no només en l’ambientació i l’estilisme dels personatges sinó també en el to de les converses, el vocabulari que utilitzen i fins i tot la dicció. És una sèrie d’aristòcrates, diputats i gamarussos, dinars en clubs privats, despatxos del Parlament, animals dissecats, quadres de cavalls de la noblesa, ganivets de mantega, tasses de te, papers de paret pintat, perruques blanques d’advocats, pubs amb moqueta, boles de miralls de les primeres discoteques i comissaries londinenques.
La sèrie de Stephen Frears és una autòpsia d’una etapa política però també d’una època molt convulsa, no només a nivell polític sinó per com el món estava evolucionant. El tarannà anglès va convertir un afer privat en un melodrama públic tan tràgic com innecessari. És un 'thriller' polític amb un toc gai que comporta una història fosca i trista però que, en canvi, te la mires atònit, amb un somriure permanent i, de tant en tant, alguna rialla. No us la perdeu.

Més continguts de