CRÍTICA DE TV

Pornografia política

El que Pedro Sánchez deia fa tres anys ara és ciència-ficció

Diumenge a la nit Salvados portava a la televisió un experiment curiós. Convidaven Pablo Iglesias a visionar una conversa que el programa havia mantingut amb quatre militants. Dos d’Unides Podem i dos del PSOE. Teòricament, l’exercici s’havia de fer, també, en presència de Pedro Sánchez, que no va acceptar la invitació seguint l’estratègia mediàtica electoral d’aparèixer el mínim possible. A la sala d’un antic cinema porno, Gonzo i Pablo Iglesias seguien la projecció del debat cordial que mantenien la Trini, el Miguel Ángel, l’Enrique i la Cristina. El càsting era excel·lent. Persones que interaccionaven amb claredat però que a la vegada sabien sintetitzar molt bé els seus punts de vista. El tema de conversa era, sobretot, la impossibilitat dels seus partits d'arribar a un pacte per governar. A més, també s'hi van incloure fragments d’una entrevista que Jordi Évole li va fer al líder socialista ara fa tres anys i una tertúlia del 2017 en què ja van participar dos dels militants que col·laboraven en el present Salvados.

Vam constatar que ascendir en l’estructura del partit és directament proporcional a l’increment de prudència en els raonaments i inversament proporcional a l’esperit crític

L’exercici televisiu era entretingut i enginyós per diferents motius. Primer, perquè permetia veure com el líder d’un partit s’enfrontava a les crítiques i reflexions de la base. S'evidenciava així l’abisme que separa la política militant, plena de lògica, arguments i ideals, i la política de l’elit, amb més subterfugis, més opaca i amb filigranes argumentals. També era útil per confirmar que la política no resisteix l’hemeroteca. El que Pedro Sánchez deia fa tres anys és ara ciència-ficció. Escoltar-lo destapa els enganys i la farsa pròpia del que es projectava en aquella sala X anys enrere: pornografia barata. Certament, deixaven despullat al candidat, semblant gairebé una venjança per no haver volgut col·laborar. Durant l’emissió també vam constatar que ascendir en l’estructura del partit és directament proporcional a l’increment de prudència en els raonaments i inversament proporcional a l’esperit crític. Ho vam comprovar amb la socialista que fa dos anys afirmava davant les càmeres que volia estripar el carnet de militant. Aquesta vegada –Gonzo va aclarir a l’audiència que actualment era diputada a les Corts valencianes– no només li havien passat les ganes d’estripar el carnet sinó que el seu esperit crític i combatiu s’havia suavitzat.

Finalment, en l'entrevista que li va fer el presentador del programa, Pablo Iglesias va saber jugar les seves cartes. Això sí, es va fer evident que el discurs del polític s’ajusta molt al context del programa on es troba. Amb Pablo Motos a Antena 3, davant d’un presentador d’efluvis conservadors i espanyolistes, va ser molt més ambigu i moderat. Mentre que amb Gonzo, de tarannà més progressista, va intentar fer-li un estriptis argumental més esquerranós. Amb tot, el joc de miralls que proposava el Salvados feia que les seves paraules tinguessin un valor relatiu. Si en la pròxima campanya electoral li posen les respostes actuals, és possible que veiem com es queda en pilotes.

Més continguts de