11/11/2020

La sèrie que no us podeu perdre

2 min

The queen’s gambit (Gambito de dama en castellà) és un tipus d’obertura dels escacs i el títol d’una de les millors sèries de Netflix. Creada per Scott Frank i Allan Scott a partir de l’adaptació de la novel·la de Walter Tevis, són set capítols que et transporten per una història captivadora. Gambito de dama és un conte, és un biopic d’una protagonista inventada que passa de la infantesa a l’edat adulta, és un melodrama ple de personatges extraordinàriament ben treballats, és una gesta apassionant i versemblant del món dels escacs, és un relat amb rerefons feminista, és una recreació molt chic ambientada als anys 60, és un drama sobre pors, traumes, addiccions i obsessions, però també un relat sobre l’amistat. En definitiva, és una molt bona sèrie amb la interpretació magnètica de l’actriu protagonista, Anya Taylor-Joy. Gambito de dama explica la infantesa i joventut de Beth Harmon, una nena òrfena que descobreix els escacs a l’internat. L’enigma que amaguen aquelles seixanta-quatre caselles blanques i negres es converteix en el seu refugi per subsistir emocionalment, fins al punt que seran la seva salvació per obrir-se al món. Ella aspira a convertir-se en la campiona mundial d’escacs. Taylor-Joy es fusionarà meravellosament bé amb aquest personatge i serà capaç d’imbuir-nos de la seva capacitat de concentració. La sèrie construeix una intimitat al voltant de la protagonista que ens convertirà en discrets espies de la seva solitud. El guió és perfecte perquè no només sap utilitzar els diàlegs en la justa mesura sinó també els silencis i les mirades per dir les coses més importants. El disseny de producció i l’ambientació són exquisits, igual que el vestuari i la perruqueria. A nivell de realització, els moviments de càmera no són mai innocents i aporten informació complementària a l’escena. La manera com la música acompanya les partides d’escacs, convertint-les en emocionants encara que no hi entenguis un borrall, d’aquest joc, és magnífica.

En el primer capítol hi ha una escena d’un suspens trepidant mentre tots els personatges miren la projecció de Cleòpatra a la sala de cinema de l’internat. La manera com la sèrie recull elements culturals i d’actualitat dels anys seixanta per filtrar-se discretament en les vides dels personatges és un treball d’orfebreria molt selecte. Perquè Gambito de dama és tan bona que no només ens explica la vida de la protagonista sinó que ens parla d’una època i d'unes circumstàncies socials. Una noia en un món d’homes i un drama que té molt a veure amb l’estructura patriarcal d’aleshores, però que mai cau en un feminisme maldestre amb finalitats comercials. De fet, Gambito de dama no abusa mai de res. És una sèrie que és moltes coses a la vegada, però no s’aboca a cap tòpic dramàtic. En tot cas, juga a fer-te creure que en qualsevol moment això podria passar i mai et dona la raó. Tot i ser una sèrie emocionant, és continguda i no perd l’equilibri. Té la solidesa d’una gran partida d’escacs, on el guió fa uns moviments perfectes fins a l’escac i mat final.