Monòleg d'investidura a ritme de Vox
Feijóo va fer un discurs d'investidura desafiant i amb pretensions d'autoafirmació, pobre pel que feia a programa de govern, però farcit de crides a l'imaginari que han forjat en els darrers anys les dretes extremes i les extremes dretes de Vox, del mateix PP i dels ja quasi extingits Ciutadans. Va començar, des de la primera frase, amb una provocació frontal contra l'independentisme català, i va arribar a afirmar que tenia al seu abast els vots necessaris per ser president, però que no estava disposat a pagar el preu que fixa Puigdemont, en qui va personalitzar totes les greus amenaces que assetgen l'Espanya de la gent de bona fe. Va qualificar l'amnistia d'aberració jurídica i moral que desfà la democràcia i la igualtat dels ciutadans: si segueixen insistint en la immoralitat de l'amnistia, encara potser tindrem l'alegria de llegir alguna pastoral amb un títol com La amnistía es pecado. Cap al final del discurs, anaven sortint encara altres fantotxes dels que a la dreta ultranacionalista espanyola li agrada sempre invocar: l'adoctrinament a les aules, per exemple, o els okupes.
En general, el discurs d'investidura de Feijóo va ser tan espès com dispers, ple de refregits de propostes i mesures antigues, i també de mentides sobre la situació d'Espanya pel que fa a qüestions com l'atur o els fons Next Generation: es veu que al PP encara es pensen que poden continuar insistint a mentir fins i tot quan han estat enxampats fent-ho (tothom té ben present el paper d'estrassa de Feijóo davant la periodista Silvia Intxaurrondo). Però, sobretot, va dominar el discurs obscurantista i ranci d'aquesta dreta, incapaç encara avui de posar entre les seves prioritats el feminisme, el canvi climàtic o la diversitat lingüística i cultural (temes que va esmentar de passada, per minimitzar-los). Feijóo, com un cunyat de Vox en plena sobretaula, anava desgranant un cansat monòleg sobre perills i sevícies que, segons ell, pesen damunt Espanya. La seva recepta contra els fellons que volen mal a la pàtria passa per la creació d'un delicte de deslleialtat constitucional (un anacronisme amb ressonàncies de consell de guerra) i l'enduriment de les penes per malversació de cabals públics (això podria ser interessant, sobretot aplicat al PP).
L'honestedat i la integritat de què presumeix Feijóo són una altra invenció, tan aparatosa com el cinisme de tota la seva intervenció. La realitat és que la seva frustrada possibilitat d'arribar a ser president ha passat sempre per deixar-se condicionar, i no pas per partits democràtics, sinó per un partit neofeixista com Vox. En cent dies, l'entesa del PP amb Vox en comunitats com les Balears o el País Valencià ha dut a una situació de desgovern, sobretot a causa de l'odi ideològic de tots dos partits contra la llengua catalana i la diversitat lingüística. Clar que sempre es pot fer com la presidenta de les Balears, Marga Prohens, que acaba els debats brandant fotos de Josu Ternera i Puigdemont. Del discurs de Feijóo, el millor, la reivindicació de Gibraltar.
