Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’entrevista del crític Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) a Estanislau Torres (Barcelona, 1926-2021) publicada a Destino (18-IV-1970) i traduïda per Josep Alemany aParaules d’escriptors (Galaxia Gutenberg, 2014). Estanislau Torres, novel·lista vivaç, narrador de viatges, historiador commogut per la Batalla de l’Ebre, va morir el 15 de març.
Aquest novel·lista de quaranta-quatre anys, amb gairebé una desena de llibres publicats, encarna en aquest moment la facció de la literatura catalana que des de fa temps, amb encert discutible, ha estat posada repetidament a la picota. Es discuteix la professionalitat de l’escriptor, la seva dedicació íntegra a l’ofici d’escriure. Sobre aquesta base es munten picabaralles d’una ampul·lositat delirant. Estanislau Torres dirigeix una de tantes sucursals d’una entitat dedicada a la sacralització de l’estalvi. És home d’horari laboral establert de vuit a tres. A més, escriu. Dels qui com ell compaginen dedicacions tan diferents, ara en diuen “escriptors de diumenge a la tarda”. Aquesta denominació fereix profundament Torres, que procura defensar-se sempre que en té ocasió. [...] Estanislau Torres enraona i enraona amb la boca mig plena, amb una veu lleugerament fosca, pastosa. Està entestat a expressar la cremor que li rosega l’estómac. Els seus ulls clars no s’entelen, ni les línies de la seva cara de trets infantils, desdibuixada per les primeres arrugues ja profundes, no es contreuen. [...] Torres em parla de les seves novel·les, d’Estimada Teresa, que va presentar al premi Josep Pla i ara ha enviat al Prudenci Bertrana, de l’obra El Pirineu, que prepara des de fa tres anys i publicarà Destino amb fotografies de Català Roca... -Vaig començar a escriure d’una manera intuïtiva -diu-. Sí, sí, purament intuïtiva. La meva intenció era i és reflectir les vivències de cada dia. Quan topo amb un problema humà, escric una novel·la. Però no tinc cap intenció preconcebuda. Depèn del que se’m presenta, encara que, segons sembla, giro molt al voltant de la guerra civil (Els ulls i la cendra, La derrota, ara Estimada Teresa ). Castelladral va significar una certa ruptura. Ara preparo un estudi sobre la batalla de l’Ebre. És curiós, però la guerra encara m’obsessiona després de tants anys. Però no sóc home d’intencions preconcebudes. Sóc més aviat intuïtiu, conclou. Provo d’imaginar-me’l enquadrat darrere el taulell d’una empresa bancària, resolent problemes de crèdits, imposicions, lletres de canvi, impresos funcionals que cal omplir, xecs erròniament lliurats. El veig amb absoluta claredat. I, d’altra banda, tenim les seves obres esquemàtiques, d’entroncament objectivista, amb diàlegs abundants i situacions transparents que denoten, com confessa ell mateix, la no-existència d’intencions preconcebudes. Totes dues imatges responen a un mateix home de formació autodidàctica i plans de rectes superposades. És, en definitiva, com una línia recta de traç curt i escrupolosament nítida, que no admet especulacions.
