El monopoli de la violència
Abusos. França viu un nou esclat de violència al carrer. La mort filmada del Nahel, un adolescent de 17 anys, indefens, per un tret d’un policia (un “homicidi voluntari”, segons la investigació) en un control de trànsit als afores de París ha estès la revolta als suburbis de grans ciutats del país. És un aixecament contra la violència policial; contra un racisme estructural i un fracàs social que condemna molts joves, que se senten víctimes de la discriminació i la marginalitat. Joves que viuen amb una sensació d’humiliació, de desconnexió del país on han nascut.
És un malestar que ve de lluny. Un estudi de Human Rights Watch del 2014 a França ja revelava que el 63% dels joves enquestats creien que els controls d'identificació per part de la policia i la gendarmeria es basaven en un perfil ètnic. El resultat arribava al 83% entre els joves afrodescendents. El gener del 2021 diverses organitzacions de drets humans, com Amnistia Internacional i Human Rights Watch, es van unir a grups de base per presentar la primera demanda d'acció col·lectiva contra tot l’aparell policial francès, afirmant que contribuïa a propagar la cultura de la discriminació sistèmica amb uns controls d'identitat amb perfils racials que estaven alienant una part important de la societat. Les organitzacions demanaven reformes profundes en el Codi Penal.
Després de l’assassinat del Nahel, la portaveu de l'Oficina de Drets Humans de les Nacions Unides a Ginebra, Ravina Shamdasani, reclamava que s’abordin “seriosament els problemes profunds del racisme i la discriminació racial en l'aplicació de la llei" a França. Són l’expressió més hostil d’un racisme fet d’oportunitats negades, i de falses teories de substitució que congreguen vots electorals i algun suport mediàtic.
Però, enmig d’aquesta expressió col·lectiva de ràbia per una altra mort injusta, els saquejos, les fogueres i l’atac a edificis públics es converteixen en la pitjor cara de la banalització d’una violència arbitrària que enfosqueix la veritable ira pels abusos estructurals que exerceixen aquells que s’han atorgat el monopoli de la força.
Fracàs. Més d’un quart de segle de fractura social ha acabat convertit en una falla profunda que divideix la societat francesa. Les desigualtats del sistema educatiu alimenten la sensació de segregació i abandonament. Segons l’OCDE, l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics, un nen nascut i escolaritzat en un barri desfavorit de França té menys possibilitats d'escapar del seu entorn socioeconòmic que a la majoria de països desenvolupats.
Les desigualtats socioeconòmiques, l’exclusió i la discriminació són una llosa, que la inversió pública en l’urbanisme d’algunes d’aquestes banlieues que han cremat els últims dies no ha reduït. La pobresa s'ha vist agreujada ara per l’impacte de la pandèmia, la inflació i l’encariment dels costos de l'energia.
Els joves d'aquests barris se senten “presoners d'un destí social i racial estancat”, deia aquests dies el sociòleg francès François Dubet. Cada revolta que s’ha viscut a França, des de finals del segle passat fins avui, és un recordatori de la incapacitat política per revertir un fracàs que és estructural. Molts dels adolescents i joves que han sortit als carrers aquests dies probablement no tenen cap record o ni tan sols van viure la revolta de les banlieues del 2005. Però aquell "verí" de la discriminació que Jacques Chirac es va comprometre, aleshores, a erradicar continua més tòxic que mai.
