06/06/2021

Montserrat Roig, una cirera

3 min

L’estiu arribava amb les cireres. Com un rellotge. I com les agulles que fuetegen el temps corrien, sagnaven, morien, ràpidament. Jo m’emparrava al cirerer de casa i repassava les preposicions. Cada una era una cirera. Les cireres ho podien ser tot: paraules, arracades, pintallavis. El temps de les cireres és el carpe diem convertit en fruita. Les has de collir de pressa. No perdeu el temps. Els moixons són pilots d’esquadrons aeris suïcides que destrueixen el cirerer portaavions. Les cireres són éssers efímers. Les cireres són breus, fugaces, fugitives, temporals. Zas!

El temps de les cireres és un moment únic, irrepetible, de fama, de publicitat, de llum, de llamp. El cirerer és un star system amb data de caducitat comptat amb els dits de la mà. S’aixeca el teló de la vida. I apareixen, miraculosos, omnipresents, els cirerers i sembla que t’hagin de fer petons de cine a cada segon. La cirera és un amor d’estiu concentrat en dies. Amb les cireres no es pot dubtar. O et llances a fer la morrejada o ja no tens temps. La cirera marxarà de la discoteca de la natura. Pansint-se, desolada, envellint, dient adeu massa jove. Com un cadàver exquisit. James Dean és una cirera. I Marilyn Monroe. I Bruce Lee, Jim Morrison, Janis Joplin, Kurt Cobain, Amy Winehouse... Montserrat Roig també és una cirera.

Roig, vermella, rogent, ardent, explosiva, petó de cirerer, publica el 1977 El temps de les cireres. Novel·la per dir que l’univers és una cirera: la vida passa, massa ràpid. La Natàlia torna el 1974 a Barcelona després d’anys a l’estranger. Natàlia Miralpeix retorna a la família. No reconeix res. Éssers moribunds del naufragi de la dictadura, la guerra. Éssers amputats pels ideals d’una Catalunya derrotada, evaporada, anestesiada, lobotomitzada, substituïda. Supervivents. Aprenents de zombi. Professionals del funambulisme. Actors de la tragèdia-comèdia nacional del simulacre. Tothom busca el seu cirerer. Tothom espera que arribi el seu temps de les cireres. Tothom vol menjar cireres antiaging, antidepressives, vitamina cel, droga vida. Tots volen ser ionquis de l’existència. Tothom vol injectar-se l’estiu de la felicitat. Però la realitat és un arbre caigut, decapitat, degollat, executat: “Barcelona era un immens cadàver esventrat”, diu la Natàlia. Diu Barcelona però podria dir Catalunya. Barcelona, Catalunya, és un cirerer.

Encara hi ha brasa de cireres. El 13 de juny farà 75 anys del naixement de Montserrat Roig. El temps de les cireres no acaba. Arriba i marxa. La mortal fugacitat de la capital i el país. Barcelona i Catalunya semblen un fast food existencial. Un petó immens, intens, etern però letal. Energia de central nuclear que acaba sempre, sempre rebentant com una catàstrofe total, absoluta, de manual. Escrivia la cirera Roig que en aquest país “Una de les coses que hem perdut és el dret a la nostàlgia”. Mossada certa. No pas per nostàlgica, record, instant, efímera, fugaç, sinó per desmemoriada, desconeguda, increïble, invisible. “La Catalunya real és soterrada, algun dia tornarà a sorgir”, escriu Roig cirera. Som un fantasma que retorna als arbres d’estiu. Som un orgasme d’un moment temporal enmig d’un coitus interruptus permanent, continu, perllongat de país. El cirerer és sexe sense fecundació. “És que acceptem la subnormalitat que ens ha estat imposada des de fora”, diu Roig amb galtes rogenques enfurismades. “Nosaltres som fills forçats del franquisme” i “Per saber pensar, cal saber mirar”. Crec que parlava de les cireres. Del temps de les cireres. De nosaltres: devorats en segons, desitjats eternament.