Mesos de llum 25/07/2022

La mort i l'estiu

2 min
Una màquina d'escriure.

Fa uns anys que cada estiu intento llegir La mort i la primavera. El títol ja pot dir el que vulgui, que des de la primera pàgina que el noi es fica a l’aigua jo només puc veure la llum del llibre com la d’un poble del Pirineu a la canícula. A més, la temporalitat suspesa de l’estiu és la millor per intentar tocar l’eternitat, que és el període on transcorren tots els clàssics de la literatura. Passa que no me’n surto: Rodoreda va encadenant les frases i arriba el moment que he de parar per no tornar-me boig. És una manera que té d’arrapar les paraules a l’experiència que va estrenyent-ho tot fins que ja no queda espai entre somni i realitat, i quan ja no tens lloc on fugir, la frase continua fent força fins que et mata.

El revers idiota és que últimament m’imagino teletreballant des del poblet maleït de Rodoreda. De fet, miro el mapa que ella va dibuixar, i ja sé quina casa voldria veure disponible a Airbnb. Des que la pandèmia va destapar la capsa de l’èxode rural, que aquí el més burro s’està fent la seva arca de Noè de classe mitjana. Un bon dia ens vam adonar que el món s’havia entortolligat massa per arreglar-lo, i el màxim a què aspirem és que la inundació esbandeixi els problemes i nosaltres ja tornarem a repoblar les ruïnes de la ciutat. Som subscriptors de l’ARA, no estem tan malament.

La gràcia de La mort i la primavera és que fins i tot et maten les glicines. Rodoreda no fa servir la fantasia per escapar, sinó per fer encara més visible que no hi ha escapatòria. La violència sense remei del món no és un problema de la complexitat del món, sinó el que hi ha hagut, el que hi ha i el que hi haurà. Amb aquella depuració dels mites i les faules, ja trobem les pandèmies i les guerres en un simple embolic de faldilles i famílies de muntanya. T’endús Rodoreda per llegir una novel·leta bucòlica amb els peus a la fresca i acabes hiperventilant d’existencialisme.

Per què sé que tornaré a intentar acabar-me aquesta història monstruosa? Com és que som tants bojos que ja se n’han venut tantes edicions? En aquesta columna hem vingut a celebrar les coses i el sol fet d’escriure és confessar que hi ha esperança. Hi rumio mentre ja començo a llegir sobre homes sense cara, marastres esguerrades i boscos de morts. És obvi que Rodoreda lluitava amb la màquina d’escriure, refent les frases amb tota la seva força i ambició per trobar la millor manera de dir la mort. És un consol molt minso, però fa tota la diferència, i a la primavera estem massa ocupats per pensar en aquestes coses.

Joan Burdeus és crític cultural