06/04/2021

La mort com a lliçó de vida

3 min
Arcadi Oliveres.

Potser una de les coses que hem après o hauríem d'haver après durant la pandèmia és a deixar de considerar la mort com un tabú, sempre allunyat de la vida, com si no formés part del cicle que comença amb el naixement i que, com tot, ha d'acabar.

Quan vius molts anys –com és el meu cas– vas deixant pel camí molts familiars i amics. Però mai ens sembla que haguem de ser nosaltres els protagonistes d'aquest moment final. A la cultura occidental sempre hem tingut por de parlar amb naturalitat del que en altres cultures o civilitzacions –llunyanes a la nostra– és considerat natural, no s'estigmatitza i es tracta sense temor. 

Avui ens toca parlar de tot això arran de la mort d'una persona que per a molts de nosaltres és un referent: l'Arcadi Oliveres , el gran economista que ha fet de la seva vida un servei i una denúncia, per defensar la justícia i la pau. Els que hem tingut la sort de tractar-lo, de seguir de prop les seves petjades, coneixem el seu discurs poderós, clar i català, que ens ha acompanyat en molts moments clau de la vida social, política, religiosa i, en definitiva, humana, a casa nostra.

Fa poc –ja ferit de mort per la seva avançada malaltia– vaig participar amb ell en una tertúlia a la ràdio i encara defensava, amb la força que l'ha caracteritzat sempre, la justícia i la solidaritat amb els més vulnerables, i denunciava conductes que ens atenyen a tots, polítics i ciutadans. El seu discurs era tan clarivident com sempre quan es referia a problemes tan greus com el de l'habitatge social, o a una situació que els governs no han previst a temps: l'augment dels sensesostre o del nombre de famílies en situació de risc.

Lluitador des de la seva joventut, ha estat sempre al costat de la justícia i la reivindicació necessària per a la defensa de la veritat, i no ha tingut mai por de dir el que creia que havia de dir, sobre el capitalisme liberal, la monarquia o la desobediència civil, fet que l'ha portat en moltes ocasions a tenir problemes amb les autoritats. Però aquests problemes mai li han impedit continuar amb la defensa del que creia just i necessari per fer un món millor. 

Encara recordo les trobades a la plaça de Catalunya amb el moviment del 15-M, i em va agradar sentir-li dir, en una recent entrevista a l'ARA , que "com a moviment no continua viu, però en els seus objectius, sí".

El seu profetisme ha estat sempre clarivident i els fets li han donat la raó en moltes de les coses que havia advertit en els seus discursos.  

La seva última lliçó, quelcom que no és gaire habitual en la nostra cultura, ha estat, seguint el fil del que dèiem abans, acomiadar-se amb serenitat de la família, dels amics i dels seus deixebles i seguidors. Ho ha fet amb naturalitat, com un acte més de la seva vida lliure, la vida que ha escollit a cada moment i que ara se li ha acabat com ell volia, perquè sabia molt bé que, quan no es pot escollir, acceptar lliurement és l'acte més humà i valent. 

Quan ja s'ha complert un any de patiment col·lectiu i universal a causa de la pandèmia, dels confinaments, de les penúries i crisis derivades d'aquest inesperat covid-19, els ànims de la gent, en general, tenen una tendència al desànim, a la por, a la desesperança. 

Potser perquè acabo de passar una situació molt delicada de salut, de comprovar el valor, la bondat i la professionalitat dels nostres sanitaris, i de tenir més temps per pensar assossegadament, valoro molt més aquesta gran lliçó del nostre estimat Arcadi Oliveres. I m'uneixo a les seves paraules, reivindicant la felicitat, fins i tot en els últims dies. És la seva acceptació lliure i voluntària de la situació, després d'una vida de lluita per un món millor, el que li ha permès gaudir del seus "últims dies".

Gràcies, Arcadi, per donar-nos aquesta meravellosa lliçó de vida en la mort i precisament en aquest any en què ens està costant molt pagar el preu de la felicitat.

M. Victòria Molins és escriptora i teresiana