Ballar al caire de l’abisme

Entrar a l’església d’Otto Wagner és un viatge estrany i sacsejador

Des de finals del segle XIX i fins a la Primera Guerra Mundial, la ciutat de Viena va ser el centre d’una autèntica revolució pel que fa a les arts. Arquitectura, pintura, arts decoratives, joieria, música, van experimentar uns canvis extraordinaris que van influir en les arts de tot Europa. Grans arquitectes, com ara Otto Wagner, Joseph Hoffmann, Adolf Loos; pintors com Gustav Klimt, Kolo Moser, Richard Gerstl, Oscar Kokoschka, Egon Schiele; dissenyadors com Wagner, Hoffmann, Moser; músics com Mahler, Schönberg, Webern, són alguns noms que han passat a la història. La Viena barroca dels palaus i els jardins, la Viena burgesa dels cafès, es va veure sotraguejada per aquests artistes que, abans de l’ensorrada de l’imperi i la fi de tot un món, van posar les bases d’una nova concepció de les arts i el pensament. Sigmund Freud és al fons de la revolució en la concepció de l’home d’aquests anys, amb la seva visió dels somnis, el sexe i la culpa. Poetes com Hofmannsthal o Trakl, dramaturgs com Schnitzler, etc., van posar lletra a aquest batec divers i riquíssim.

Moltes obres de tota aquesta gent, mobles, objectes, cartells, quadres, es poden veure al Museu Leopold, dedicat a la 'Viena 1900'. És un museu nou, modern, en què una quantitat ingent d’obres molt ben triades i disposades ofereix una visió de conjunt de tots aquests moviments de la Viena del canvi de segle. L’edifici, una caixa de pedra blanca, està situat al conegut com a MuseumsQuartier, al mig d’un pati barroc, a quatre passos del millor museu de Viena, el Kunsthistoriches Museum, on s’exposa una col·lecció impressionant de pintura.

Des de finals del segle XIX i fins a la Primera Guerra Mundial, la ciutat de Viena va ser el centre d’una autèntica revolució pel que fa a les arts

El dia que visitem el Museu Leopold plou. Viena avui és humida i grisa i trista, cosa que és perfecta per submergir-se en un art que és el cant del cigne d’un món que s’acaba. Jo sempre he trobat que l’art de la ‘Viena 1900’, l’art de la Sezession, dels Wiener Werkstaette, del Ver Sacrum, és una mica funerari. I no podia ser menys en una estètica que recull els signes del seu temps. Tots els artistes de la ‘Viena 1900’ es van alçar, cadascun a la seva manera, contra l’academicisme i el moralisme de l’art de l’establishment i, tal com està escrit a la façana de l’edifici de la Sezession –“A cada temps el seu art, a cada art la seva llibertat”–, tots van ser lliures però no es van poder escapar a l’hecatombe que es preparava a Europa i de la qual potser no eren conscients. És per això que aquest art, lliure, esteticista, ple de troballes formals, és com un gran ball que té lloc al caire d’un abisme. I de la presència de la mort col·lectiva en surt aquest aire funerari que té tot plegat. Potser l’obra mestra de ‘Viena 1900’ sigui l’església de Sant Leopold, al sanatori mental de Steinhof, d’Otto Wagner. Marbres, bronzes i llautons, decoracions de mosaics i vitralls, i un gran espai buit sota la cúpula que, quan hi entres, fa la sensació que entres al Més Enllà. Tot hi és esperit i un esperit que, acabat de netejar de la culpa, sembla vèncer la matèria. L’equilibri que donen unes proporcions perfectes és l’equilibri d’una salut mental només aconseguida amb la mort. Entrar a l’església d’Otto Wagner és un viatge estrany i sacsejador. Quan hi vaig entrar, vaig sentir que em faltava l’aire. Vaig sentir una ferida profunda, la ferida de la inadequació de les coses reals i les paraules que les designen, la ferida d’una realitat incapaç de qualsevol mena de confort.

Quan sortim del museu, encara plovineja. Cal anar a confortar el cos menjant una mica i, sobretot, bevent més que una mica d’aquests vins blancs vienesos que ells barregen sempre amb un raig d’aigua gasada. Anem al Tres Destrals, un restaurant entre la catedral i el Ring, molt antic, on sembla que Schubert i Beethoven hi menjaven. Tovalles blanques, cambrers grans, pa amb all. I a la paret, una fornícula que acull una estàtua de l’emperador Francesc Josep. Malgrat que Àustria és una república i que ha passat dues guerres mundials, la nostàlgia de l’imperi hi és ben viva.  

Al vespre, en una 'gasthaus' on hem anat a menjar salsitxes i a beure cervesa, a la taula del costat, hi ha una colla de postadolescents que segur que encara no han fet els divuit anys que calen per beure alcohol. És igual, beuen cervesa a litres. Són alts, guapos i ben educats. Quan marxen, ens saluden amablement. A l’època de l’emperador, haurien pogut ser uns magnífics soldats de la guàrdia imperial i reial. De la Kakània de Musil. Ara són joves perduts en una Europa que no sap on va.

Més continguts de