Tardor

Fa un parell de dies que ha començat la tardor. Ja s’ha acabat l’estiu, amb tot l’anar i venir de gent. Les criatures ja van a l’escola. Ha passat la Diada, un any més, i els polítics, que aquest estiu han estat més ocupats del compte, encara ho estaran més, perquè el país, aquest i l’altre, reprendrà la seva vida convulsa perquè vénen eleccions, les terceres, i cal esgarrapar vots d’on sigui per poder evitar pactes que, en una civilització poc pactista com la d’Espanya, no agraden a ningú. Pactar vol dir renunciar i aquí, més ben dit, allà, ningú no renuncia a res.

Els convergents -sempre es diran així per més noms que es posin- continuen a la recerca del nom ideal. Per què no accepten el nom que havien tingut fins ara? I si hi volen posar la paraula partit al davant, doncs que es diguin Partit Convergent de Catalunya. PCC. Esclar que dit de pressa sona PSC i pitjor no pot sonar. Vade retro. Ja fa molts i molts anys, quan va començar això de la democràcia, en un sopar amb amics -recordo que hi havia Robert Saladrigas i Josep M. Carandell- jo, per fer broma, vaig proposar que fundéssim el PIC. Partit Impossible Català. Potser els convergents el podrien fer servir, aquest nom. Els hi regalo.

Bé, plego de fer broma. La tardor és el temps que cauen les fulles després de passar per tots els matisos del groc i dels coures. Els bedolls i els pollancres es cobreixen de monedes d’or i els plàtans, aquests arbres que els pedants en diuen plataners, es cobreixen de mans d’aram batut. Els roures prenen el color d’un cafè amb llet i els aurons de muntanya es vesteixen de porpra. La tardor és una estació preciosa, metafòricament rica. Al bosc de tardor hi conviuen democràticament tots els colors.

La tardor és també temps de pluges, esperem-ho, temps de bolets, esperem-ho, i temps de recomençament d’això que en diuen la temporada cultural. Així, anticipadament, el PEN Català va portar a Barcelona el poeta polonès Adam Zagajewski, amb qui vaig tenir el gust de sopar. És un poeta excel·lent, traduït esplèndidament per Xavier Farré. I ahir, també anticipadament, a Laie, Lluc Salellas va presentar el seu llibre No t’espanti aquest vent, que he tingut l’honor de prologar. Es tracta d’un llibre interessantíssim perquè és una radiografia exacta de com els joves veuen el món. Lluc Salellas, que té poc més de trenta anys, fa un retrat de la situació actual tan dura i convulsa. No defuig la seva experiència personal, riquíssima, malgrat l’edat que té, ni defuig l’autocrítica. Es tracta d’un llibre esperançat, per tant, optimista. Per tant, alegre. I en una societat com la nostra, avorrida i trista, l’alegria és un actiu, com se sol dir, important. La presentació del llibre de Lluc Salellas era plena de gent jove. Finalment, vaig pensar. Perquè gairebé a tot arreu on vaig està ple de vells. Al Palau de la Música, per exemple, o a la Schubertíada de Vilabertran, posem per cas, el públic acostuma a ser un públic de vells. Platees nevades -o tenyides.

Comencen també, a la tardor, les temporades teatrals. La del TNC, la del Lliure i la fugaç però intensa del Temporada Alta. I la del Liceu i la de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, quin nom, valga’m Déu! I totes les temporades i temporadetes hagudes i per haver. I la Beckett estrena local! És la tardor! També ha començat ja la temporada de les tertúlies, a les ràdios i les televisions. Alguna cara nova, però en conjunt no hi ha sorpreses. Són els de sempre, dient el de sempre, afegint alguna pedanteria nova en el seu llenguatge. Per exemple: ara com ara la paraula comparació ha desaparegut del vocabulari. Tothom fa comparatives. Que no és cap substantiu, sinó un adjectiu. Es pot fer una llista (per sort ha gairebé desaparegut la paraula llistat!) comparativa, però una comparativa a seques, no. També per pedanteria s’ha imposat la paraula argumentari, que és un conjunt travat i articulat d’arguments. Però a les tertúlies es fa servir per designar un únic argument. Ni els poetes s’escapen d’aquesta pedanteria lèxica quan diuen que estan fent un poemari. Sempre s’havien fet llibres de poemes o reculls de poemes... Però poemaris! Una altra pedanteria actual és la utilització de la parauleta events. No poden dir esdeveniments?

La tardor porta totes aquests coses. Però també porta dies grisos, d’aquells que conviden a estar-se a casa, al sofà, a la manteta de llana, a la lectura, acompanyada d’una tassa de te i un fil de música... Els desitjo una bona tardor.