Publicitat
Publicitat

Els narcopisos i la gentrificació

La lluita per la sobirania popular (és a dir, per la democràcia) és, en part, la que enfronta Catalunya amb Espanya, però és, sobretot -aquí i a gairebé tot el món-, la que enfronta el poder públic amb el privat. Quan es parla de crisi de la democràcia i d’auge dels populismes, es posa molt l’accent en la demagògia dels líders xenòfobs, però s’oblida el seu caldo de cultiu: uns governs estatals i supraestatals entregats als dogmes neoliberals que, mentre fan bandera del bé comú, pacten, preserven i augmenten en llotges i reservats els privilegis d’una elit malalta de cobdícia. La crisi de la democràcia deriva d’un poder públic molt poc públic. I el seu desenllaç es juga en el pols entre una globalització que estira cap al consum insolidari i una localització que exigeix compromís ciutadà.

És el pols que avui es viu, dramàticament, al Raval. D’una banda, els invasors globals: fons d’inversió voltors i bancs rescatats que hi tenen un munt de pisos buits. De l’altra, els resistents locals: famílies que hi han trobat una vida al seu abast. I, com a camp de batalla, l’objecte de desig: el barri cèntric d’una ciutat que atrau el món i no pot créixer. Mai no hauríem d’oblidar que és en aquest context que les forces policials i judicials es veuen impotents per frenar la proliferació de narcopisos. No és només que de pisos buits n’hi hagi tants com vulguis, i que quan els fan fora d’un entren en un altre. És molt pitjor:és que els propietaris anònims i introbables de molts d’aquests pisos veuen en el narcotràfic el millor aliat per buidar la zona de veïns que, pel simple fet de viure-hi, no permeten dur a bon port les seves operacions especulatives. I en tenen prou sent passius per desbordar l’ordre públic. No és tant que el consum d’heroïna hagi augmentat com que una tàcita simbiosi entre la cobdícia cruel i la desesperació marginal escampa els seus efectes altament pertorbadors per accelerar la gentrificació d’un barri. I el més sorprenent és que, mentrestant i malgrat tot, el barri es gentrifica.

La Barcelona de Colau, la que rebutja els guetos -els d’immigrants però també els gentrificats-, sap que té en el Raval una prova de foc. ¿Com es pot dignificar un barri sense matar-hi la diversitat que civilitza? Tenint prou força perquè el poder públic torci el braç al privat. La tenim? ¿Fem el que cal per arribar a tenir-la? Un dels danys col·laterals del Procésés que anem posposant el debat ideològic. Esperem que les municipals ens permetin recuperar-lo i que des de l’àmbit més local plantem cara al global revitalitzant i estenent els barris -la vida associativa i la convivència mestissa- fins que envaeixin els suburbis. Probablement és la millor manera d’ampliar la base sobiranista.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT