Negociar... i que no t’enganyin
Les negociacions per a la investidura del proper president del govern d’Espanya són, indubtablement, la millor pel·lícula de l’estiu. Han obert escenaris que semblaven impensables i prometen ser una capsa de sorpreses. Es barreja l’obligada discreció per part dels negociadors amb l’interès evident de tots els públics, uns per aplaudir iniciatives i propostes i els altres per criticar-les.
El problema essencial en aquesta mena de negociacions és garantir que allò que s’acordi es compleixi. L’essència de les contrapartides és temporalment asimètrica: a canvi d’uns vots que es produiran en el moment de la investidura es prometen unes polítiques que s’hauran d’anar desenvolupant durant la legislatura. La temptació d’incomplir per part de qui ha rebut els vots i ha de desplegar les polítiques és molt gran.
Ho exemplificaré amb propostes sobre les quals s’ha començat a parlar. La principal l’ha posada Junts per Catalunya damunt la taula: el referèndum d’autodeterminació. És una exigència política potent, ambiciosa i molt desafiant per a l’Estat espanyol i també per al PSOE. Però és complexa i llarga tant en el procés com en l’execució. La seva concreció pot diluir-se fàcilment i limitar-se a una votació sobre elements que només resolguin la part estrictament constitucional del dret d’autodeterminació. Si no hi ha altres oportunitats de condicionar la política de qui ha guanyat la investidura, el compromís pot acabar en no res. En canvi, l’amnistia és una condició que sembla més fàcil de garantir que es compleixi en ser un acte que, malgrat tota la seva complexitat jurídica, s’executi en una sola decisió. Si es prepara bé l’acord, podrà ser una decisió del govern i una votació del Congrés, però no més. La vigilància del seu compliment sembla més fàcil. Les possibilitats d’alterar, posposar o diluir l’acord es redueixen.
Del perill de la procrastinació per part del PSOE n’és un exemple paradigmàtic una de les condicions que s’han esmentat per part d’ERC: l’eliminació del dèficit fiscal. El dèficit fiscal és enorme i té, al seu cor, els beneficis de la capitalitat de Madrid. Resoldre’l és incompatible amb l’existència de l’Estat espanyol dins les seves actuals fronteres. Una altra cosa és acabar amb el dèficit inversor, però aquesta exigència, que era nuclear en l’Estatut del 2006 mitjançant la disposició addicional tercera, ja s’ha incomplert des de fa molts anys. Per això guanya força la formulació del traspàs de Rodalies, que resoldria de cop, amb la seva decisió, una part sagnant del dèficit fiscal. Tot i així, ja s’ha promès moltes vegades i sempre ha quedat reduït a ben poca cosa.
La reforma del model de finançament autonòmic, una altra part del dèficit fiscal, és un cas clar de tramitació complexa, que donarà oportunitats d’influència a molts altres actors (partits, comunitats autònomes, administracions, mitjans de comunicació, experts, etc.) que poden anar condicionant i distorsionant l’acord inicial del moment de la investidura i aconseguir, finalment, un resultat decebedor. Que la ministra d’Hisenda en funcions ara reconegui la importància, la necessitat i la urgència de la reforma del model de finançament ja fa arrufar el nas. El mateix govern del president Sánchez pot tenir dissenyada una reforma que acabi sent molt diferent de la que tenen al cap els negociadors per part d’ERC. El resultat pot acabar sent un canvi menor. La reforma del 2009 havia de corregir l'infrafinançament de la Generalitat, però només ho va assolir el primer any. Cap altre any s’ha tornat a complir. De l’ordinalitat que s’havia de preservar, ni se’n va tornar a parlar.
Passa una cosa encara més extrema amb una altra condició que està circulant aquests dies: la cancel·lació del deute del FLA (el Fons de Liquiditat Autonòmica, que és el titular del gruix del deute de les comunitats autònomes). Cancel·lar el FLA i que l’administració general de l’Estat l’assumeixi com a responsabilitat pròpia és més fàcil d’executar i de vigilar-ne l’execució i els seus detalls. En aquest cas també observem que la reacció de l’actual govern en funcions és més propícia a acceptar la proposta i que hi veu angles positius. Semblaria, fins i tot, que encara que no es pacti es produirà per l’interès compartit de tots els partits i administracions.
Un cas de decisió fàcil i immediata, si així es pacta, i de significació política potent, és l’ús del català, el basc i el gallec a les institucions representatives estatals –Congrés i Senat– i l’obligació dels funcionaris estatals d’atendre la ciutadania en les llengües cooficials a les respectives comunitats autònomes.
En darrera instància, la temença dels partits d’obediència catalana és que no es compleixi allò que s’acordi. Millor acordar compromisos concrets en el contingut i en el temps. Malgrat la fama de “fenicis” dels catalans, malauradament els espanyols en saben més, de negociar.
