19/08/2023

Níger, dels cops d'ahir als cops d'estat d'avui

4 min
Manifestants mostren un cartell que diu "Visca els Estats Units d'Àfrica, Níger, Mali, Burkina Faso" durant una manifestació a Niamey, Níger, el 3 d'agost de 2023. Protesten contra les sancions imposades al seu país per l'ECOWAS, per exigir la sortida dels militars francesos del país i expressar el seu suport a la junta del general Abdourahamane Tchiani.

L’últim cop d’estat en terres africanes, al Níger, ha tingut un seguiment inusualment alt a Occident, i això s’explica per dos factors principals: per una banda, la dependència de França en particular i de la UE en general de l’urani del país que té a les seves terres la quarta major reserva d’aquest mineral preuat –per una UE en peu de guerra amb Rússia i el seu gas–; per l’altra, la ubicació territorial del país, en mig d’un Sahel assetjat des de fa més d’una dècada pel terrorisme jihadista i que és una zona central en el control de la immigració i el desplegament de les polítiques d’externalització de fronteres de la UE. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La cobertura d’aquesta situació al Sahel ha estat aprofitada àmpliament per la premsa occidental per aportar dades sobre els nombrosos cops d’estat que han patit els governs africans en general, i els de l’Àfrica occidental en particular en els últims anys. Una pregunta es repetia en les anàlisis: per què hi ha tants cops d’estat en aquesta part del món? En un continent en el qual hi ha hagut 80 cops d’estat exitosos i 108 de fallits entre 1960 i 2001, per a molts analistes aquesta pregunta n’amaga una altra que els és més desconcertant: per què la democràcia fracassa en aquests territoris? 

Ambdues preguntes ens equivocaríem si les contestem des d’una òptica occidentalista, centrada en les dinàmiques dels estats nació consolidats, en les institucions democràtiques i en l’estat del benestar. La gran majoria de països africans, encara que (des d’Occident) pugui semblar una anomalia, no responen a aquestes dinàmiques, i dos factors principals expliquen aquesta realitat. 

El primer factor ens situa l'any 1885, i més precisament en els acords entorn de les premisses per al repartiment del continent africà per part de les metròpolis europees a la Conferència de Berlín. Aquests acords van suposar la invasió del continent per part dels estats imperialistes i la segmentació del territori sense tenir en compte la realitat precolonial dels imperis i regnes ja existents en terres africanes. 

En aquest sentit, una possible lectura de la posició sobre el Níger de la contraaliança formada per Mali, Burkina Faso i la República de Guinea com a països suspesos per la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO, ECOWAS per les seves sigles en anglès) després dels cops d’estat, és que aquests territoris tenen lligams històrics que perduren encara avui en dia: la major part de l’Imperi Songhai (S. XIV – S. XVI) es troba en les seves fronteres actuals. Aquests països no només s’oposen a l’anunciada intervenció militar de l’organització supranacional, sinó que els governs de Mali i Burkina Faso han anunciat que assimilarien qualsevol agressió al Níger a “una declaració de guerra” contra els seus països. Les ètnies que componien l’Imperi Songhai són les mateixes que dominen la realitat demogràfica d’aquests països: julà, mandé (mandinga), fula o mossi. 

Aquesta germanor transcendeix fronteres: no només implica compartir un passat, sinó que comporta parlar els mateixos idiomes i practicar els mateixos costums en el present. Un conflicte entre aquests països seria considerat per a molts com una guerra civil.

El segon element és la imposició de l’estat nació i, per consegüent, de totes les seves dinàmiques a mitjans del segle XX als països africans de recent constitució. La primera legió de països que van arrencar la seva independència a les metròpolis europees després de la Segona Guerra Mundial van ser el Sudan, el Marroc, Tunísia, Ghana i la República de Guinea; tots entre l’any 1956 i el 1958. En aquest context, el reconeixement per part de la principal institució internacional, les Nacions Unides (ONU), era imprescindible i aquest acte comportava l’adhesió a l’organització i a la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) del 1948. Aquest fet es veu reflectit en algunes constitucions com la de Guinea del 1958 que, en el seu preàmbul, just després del primer paràgraf sobre el referèndum i el sí a la independència, reconeix l’adhesió del país a l'ONU i a la DUDH.

En efecte, territoris i poblacions que havien estat privats durant segles de la seva llibertat, de les seves institucions i de les dinàmiques consuetudinàries, es trobaven d’un dia per l’altre amb la necessitat (imposada) de construir països en un format que no responia a les seves aspiracions sinó a les dels seus, fins llavors, colonitzadors. Amb una delimitació territorial que no tenia en compte els enclavaments de les diferents ètnies comportant la necessitat d’unir-los, amb la incorporació de noves dinàmiques en nom d’una DUDH en la redacció de la qual no havien participat i que reflecteix en el seu redactat la universalització de la visió occidental basada en la llibertat de l’individu, deixant al marge la pràctica comunitària africana.

Així doncs, contestar el perquè dels successius cops d’estat a l'Àfrica ha de comportar revisar la mateixa construcció d’aquests estats, i incorporar en la discussió que l'Àfrica no només té la població amb la mitjana d’edat més baixa del món, sinó també les democràcies més joves, liderades, moltes vegades, per oligarquies encara sotmeses a les exmetròpolis que hi segueixen tenint els mateixos interessos d’espoli dins d’una perspectiva neocolonial; un conjunt de fets que expliquen que 15 dels 20 països que lideren l’Índex d’Estats Fràgils siguin africans. 

Aliou Diallo és jurista, politòleg i activista social
stats