16/06/2021

No són bons pares

3 min
Concentració de protesta a Las Palmas de Gran Canaria per l'assassinat d'Olivia a mans del seu pare

La setmana passada es coneixia el pitjor desenllaç possible del segrest de les germanes Anna i Olivia a mans del seu pare . Les va assassinar com a forma extrema de venjança cap a la seva exparella perquè ella havia trencat la relació. En definitiva, va acabar amb la vida de les nenes amb l’únic objectiu de destrossar la seva mare, perquè quedés morta en vida, perquè mai més es pogués recuperar del dolor. 

I tot perquè ella ja no era seva, perquè ja no estava sota el seu control. I és que aquesta violència, anomenada vicària, té un únic objectiu: infligir un dolor extrem a les mares a través dels fills que tenen en comú. Aquesta mainada que esdevenen objectes per als agressors són tan sols instruments per fer mal a l'exparella. Una violència per substitució, una violència utilitarista, que pren diferents formes, fins a l’extrem dels assassinats. Un tipus de violència masclista molt estès però que ha estat massa invisibilitzat, perquè altre cop els infants han estat els grans oblidats.

Tenint present com ens ha costat creure les dones i reconèixer l’impacte de les violències que patien a mans de les seves parelles o exparelles, no és estrany que, en una societat tan adultocèntrica com la nostra, el silenci social davant el dolor d’aquesta mainada hagi estat eixordador. De fet, no va ser fins al 2014 que es va considerar els infants víctimes directes d’aquesta violència, arran de la condemna de l'ONU a Espanya per l’assassinat d’una menor durant una visita amb el seu pare. Tot i que la mare havia avisat del risc que suposaven aquestes trobades, no es van prendre mesures, i en una de les visites l'home va assassinar la seva filla i posteriorment es va suïcidar. 

És evident que en les llars on existeix violència masclista les criatures pateixen també uns importants nivells d’afectació per la violència física, psicològica, econòmica o sexual que s’hi produeix. A això hem de sumar-hi una violència institucional clara, que parteix d’un model d’abordatge mantingut al llarg del temps i fonamentat en idees tan anacròniques i patriarcals com que cal mantenir les visites amb el pare, encara que sigui violent, per preservar l’interès superior del menor. Quan, en realitat, l’interès superior de qualsevol menor no és el contacte amb el seu pare, sinó viure una vida lliure de violències. 

Les idees masclistes imperants sobre els models tradicionals de família, amb la importància suprema que s'atorga a la figura del pare, han pesat massa en el sistema judicial. Això ha acabat provocant que moltes criatures hagin estat a soles amb els agressors i hagin hagut de gestionar el terror que això els despertava. I la por i el terror són de les emocions més limitadores, més doloroses i més disfuncionals que hi ha, sobretot en l’etapa de desenvolupament vital d’aquestes criatures. Sense eines per poder fer front a aquestes situacions per la seva curta edat (cap menor hauria de passar per una situació com aquesta), molts han fet front a moments de pànic o han hagut de lidiar amb una manipulació psicològica constant. No és normal que hàgim de treballar amb infants de 5, 6 o 7 anys amb atacs de pànic per haver d'anar a passar un cap de setmana a soles amb un pare que ha omplert la llar de violència.

Davant d'això, moltes mares –a contracor i amb la respiració entretallada, comptant les hores per anar a buscar els seus fills, en molts casos sense poder ni parlar amb aquests menors perquè el pare els hi prohibeix mentre estan amb ell– no han tingut més remei que entregar els seus fills al seu agressor. Perquè, si no ho feien, es podien trobar amb el que ara viu Juana Rivas: condemnada a dos anys i mig de presó (finalment en arrest domiciliari) per no entregar les criatures al seu exmarit, a qui va denunciar per violència masclista.

El 24 de juny entrarà en vigor la llei de protecció a la infància i l'adolescència davant la violència, i per fi es podrà acabar amb barbaritats com el manteniment dels règims de visites amb pares que han estat condemnats per violència masclista o amb indicis de violència masclista, i serà obligatòria la retirada de la pàtria potestat als condemnats per assassinar les mares de les criatures, fet que fins ara no era obligatori. Perquè no, no es pot ser un bon pare si la teva forma de relacionar-te amb els que teòricament estimes és la violència; no es pot ser un bon pare si utilitzes la por i l’amenaça per aconseguir el poder i el control sobre les persones amb qui convius; i no es pot ser un bon pare si utilitzes els teus fills com a objectes per ferir la teva exparella i no t'adones que això els destrossa l'autoestima, la confiança i la seguretat. No pots ser un bon pare si no t'adones del dolor que suposa per a una criatura viure enmig de la violència.

Alba Alfageme és psicòloga especialista en victimologia