El premi Nobel d’economia d’enguany celebra dues contribucions que són a la base de l'enteniment contemporani de l’economia de la innovació, i en conseqüència, del creixement econòmic. Una, la de Joel Mokyr, ja ha merescut un article a l'ARA (d'Albert Carreras, el 13 d'octubre). Aquest el dedicaré a la de Philippe Aghion i Peter Howitt, que, conjuntament, van formular una teoria de la innovació basada en el concepte de “destrucció creativa” de Joseph Schumpeter. És rigorosa, empíricament contrastable i útil per a les polítiques públiques.
Schumpeter, nascut a Àustria-Hongria i des del 1932 professor a Harvard, publica, l’any 1942, Capitalisme, socialisme i democràcia, un llibre en què expressa la seva concepció del dinamisme del capitalisme com el resultat de l’acció dels empresaris amb idees noves que empenyen projectes nous. Que, competint, creen. Un punt clau és que Schumpeter entén que la competència per la innovació exigeix l’existència de monopolis, ja que la innovació només es produirà si l’empresari gaudeix d’una protecció (digueu-ne patents) contra la còpia per part de competidors. Aquesta concepció positiva del monopoli era una novetat en la tradició econòmica liberal, que només els admetria, i tot i així regulats, en el cas de rendiments a escala il·limitats (monopoli natural).
Ara bé, una innovació que qualla destrueix capital que ha quedat obsolet. Aquí hi tenim una asimetria: els que hi perden són els instal·lats, no l’empresari innovador. I, per tant, la destrucció creativa propicia que l'instal·lat d’avui, que pot ser l'innovador d’ahir, dediqui les rendes de monopoli a crear barreres a la innovació. Schumpeter estava convençut que aquesta tendència triomfaria i que el seu capitalisme —el de l'emprenedor— s’estancaria i esdevindria una altra cosa: un sistema de monopolis burocratitzats amb poca innovació. Escriu: “El capitalisme, pot sobreviure? No, no crec que pugui”.
Les idees de Schumpeter eren això: idees i grans visions. No tenien darrere ni una modelització teòrica ni evidència empírica prou treballada. Però eren atractives i potents. A Barcelona Fabià Estapé les popularitzava quan jo era estudiant. Ressonaven bé amb els capitans d’indústria de Vicens Vives. El fet és, però, que van passar dècades abans que Aghion i Howitt les incorporessin en un model precís, susceptible de sotmetre’s al test de les dades i desplegable en una multitud de direccions que es poden consultar a Le pouvoir de la destruction créatice —Philippe Aghion, Céline Antonin i Simon Bunel—, recull de les lliçons d’un curs al Collège de France el 2020. Avui els resultats d’aquest programa de recerca són fonamentals per a les polítiques d’impuls a la innovació. Impregnen l’informe Draghi.
Un exemple: Aghion ha insistit que el nivell d’innovació en un sector econòmic depèn de l’estructura productiva i del grau de competència en el mercat, variables sobre les quals les polítiques públiques poden incidir cercant el nivell d’innovació que, dit à la Gramsci, optimitzi el ritme combinat de naixement del que és nou i de defunció del que és vell. Considerem dos casos extrems. En un tenim un mercat radicalment competitiu (en particular, sense patents). Llavors el nivell d’innovació, per la impossibilitat d’apropiar-se del valor creat, serà zero (o molt baix). En l’altre —el pol oposat— tenim un mercat radicalment oligopolitzat, sense competència interna i amb barreres proteccionistes a l’entrada. Altra vegada, el nivell d’innovació serà zero. Un entrant potencial no aconseguirà destruir ni el mínim necessari per guanyar un tros de mercat. El joc estarà, doncs, en les situacions intermèdies, i aquí hi comptarà l’estructura de la producció. Si els nivells de competència o de no-competència no són extrems, serà possible que entri un innovador que es farà un espai eliminant —destruint— les empreses instal·lades menys eficients (més allunyades de la “frontera tecnològica”), però que alhora provocarà un efecte multiplicador sobre la innovació, ja que les empreses instal·lades més eficients resistiran també innovant. A la fi, doncs, serà la distribució de les empreses en termes de proximitat a la frontera tecnològica la que determinarà el nivell d’innovació i de destrucció. En conseqüència, és concebible que una política industrial ben pensada pugui actuar sobre el grau de competència (política de patents?) i sobre l'estructura productiva (polítiques d’incentius fiscals?) per arribar als nivells d’innovació més desitjables. Això és el que Aghion, que es considera socialdemòcrata, propugna.
