02/05/2021

‘Nomadland’, la tranquil·litzadora

2 min

Nomadland, la pel·lícula dirigida per Chloé Zhao i produïda i protagonitzada per Frances McDormand, tracta sobre la comunitat nòmada dels EUA: persones que viuen en autocaravanes, sense domicili fix, que es mouen amunt i avall del país i es guanyen la vida (precària) amb feines temporals (hem evolucionat dels temporers de les collites al camp als de les plantes d’embalatge d’Amazon, que surten al film). Persones madures, o directament velles, sotmeses a explotació laboral, però que també accepten (i celebren com un alliberament) el fet de viure al dia, quasi sense diners ni possessions materials, sense rumb fix, vivint sovint de la camaraderia que s’estableix entre ells, fent-se companyia dins les seves soledats volgudes, personals i intransferibles. Renuncien al futur a canvi d’un present descarregat de preocupacions que els permet, sobretot, tenir cura del seu passat (la conversa final tracta de la convivència amb el dol).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És una pel·lícula bonica, amb coses de bon cine, però tramposa, per no dir falsa. No planteja cap qüestionament del sistema capitalista, com s’ha dit, però aquest tampoc no és el deure d’una pel·lícula. Ara bé, sí que ho és tenir una certa coherència amb el propi discurs estètic, que com sabem és també, necessàriament, ètic. Nomadland vol plantejar preguntes incòmodes, però el que ens mostra és la mirada d’uns rics que s’agraden a ells mateixos quan s’enrecorden dels pobres (en conviden fins i tot uns quants a fer d’actors i actrius al film, colze a colze amb McDormand i David Strathairn, estrelles de Hollywood, però enrotllats i progres). Una mirada condescendent sobre la pobresa i la marginalitat, presentada quasi com una opció “alternativa” a la qual ens podem apuntar a la maduresa encara que els nostres fills, o germans, no ho entenguin. Amb oportuns subratllats de piano a càrrec de Ludovico Einaudi, la història cerca constantment fer pessigolles al lacrimal de l’espectador, amb el propòsit gens dissimulat de fer caure la desitjada llagrimeta reconfortant. La idea és fer sortir el públic amb la sensació d’haver empatitzat amb una imatge radical de l’altre, de l’alteritat, i fer-lo sentir, així, intel·ligent i sensible. Una pel·lícula dura per fora, però complaent per dins.

No crec gaire en la representativitat d’aquesta mena de coses, però és curiós que les pel·lícules destacades pels Oscars en l’any de la pandèmia (The trial of the Chicago 7, The father, la mateixa Nomadland, també Mank ) siguin històries de persones fràgils, que s’enfronten així com poden a una societat que no els entén, o no els accepta, i sovint els passa per damunt, o els deixa arraconats a les voreres. En contraposició, les pel·lícules de l’any anterior (Joker, The Irishman, Parasites, una bona porció de Once upon a time in Hollywood ) eren històries de criminals i pocavergonyes, o de pertorbats, que o bé s’aprofitaven del sistema per depredar-lo o bé el volien trencar, preferentment de forma violenta. Més o menys encertades, segurament totes són representacions de la nostra vida tal com està discorrent.

stats