Jo només soc un home
“Les dones no seran iguals fora de casa mentre els homes no siguin iguals dins”
Gloria Steinem
A Catalunya els homes dediquen 28 hores setmanals a cuidar els fills i a les tasques domèstiques. Les dones n’hi dediquen 43 i són les responsables principals de la cura i de les tasques. Aquesta diferència de 800 hores anuals explica la desigualtat salarial perquè aquest temps que s’inverteix de més no és remunerat. Per tant, se sacrifica del que sí que ho és. A cap país del món, ni a les economies més riques, hi ha igualtat d’oportunitats per a les dones. Un informe del 2024 que acaba de publicar el Banc Mundial diu que la bretxa de gènere és molt més gran del que es pensava. Les dones gaudeixen de només dos terços dels drets legals dels quals gaudeixen els homes. Jo només soc un treballador.
Instagram ha suspès el compte de l’escriptora i periodista Cristina Fallaràs, ple de testimonis que han patit violència masclista. Els recollia arran del petó no consentit del president de la Federació Espanyola de Futbol Luis Rubiales a la jugadora professional Jennifer Hermoso. Els testimonis s’agrupaven sota el hashtag #seacabó i el que s’ha acabat és el compte de la missatgera. Els responsables de la xarxa han justificat l’eliminació dient que ho consideren “contingut inadequat”. Jo no soc Zuckerberg.
Escòcia es va convertir en el primer país del món a repartir de franc productes menstruals per a les dones. Catalunya li ha seguit les passes i ho ha començat a fer aquesta setmana. La pobresa menstrual és un dels molts problemes silenciats que afecten les dones. La menstruació continua sent un tema tabú i fastigós. Jo no tinc la regla.
El 49% de les víctimes de tràfic de persones són dones adultes. El 23% són nenes. En el cas dels homes i els nens els treballs forçats són el principal tipus d’explotació. En el cas de les dones i les nenes, és l’explotació sexual. Fa només un mes van alliberar 9 dones a Catalunya. Una banda criminal les tenia esclavitzades i obligades a prostituir-se. Jo no soc puter.
França s’ha convertit en el primer país del món a blindar el dret a l’avortament a la seva Constitució. Una majoria aclaparadora ha votat a favor de la llibertat de les dones. El dret a l’avortament és el primer dret que eliminen o qüestionen els governs reaccionaris. A continuació, tots els altres drets. Els de les dones i els dels homes. Al món encara hi ha 24 països on està prohibit avortar sota qualsevol supòsit. Fins i tot hi ha dones que estan obligades a conviure amb els seus violadors i pares biològics dels seus fills. Jo no puc parir.
Els abusos sexuals que s’han denunciat dins l’àmbit del món del cinema a Espanya i França són qüestionats. Molts homes dubten de la credibilitat del relat perquè opinen que si et violen el primer que fas és denunciar-ho de seguida. Que es denunciï molt temps després ho fa poc creïble. Sembla que aquestes dones demanin protagonisme o que vulguin destrossar la carrera de grans creadors. La feina és un dels llocs on més costa denunciar l’assetjament sexual. La por a perdre la feina no és infundada. Jo no soc un assetjador.
Manades de menors i manades de majors. Homes i joves que van de cacera. La víctima és una dona, moltes vegades menor, com els agressors. Ho graven i ho exhibeixen, en senyal de masculinitat i lideratge. La dona com a presa, com a victòria. Jo no soc un violador.
Jo soc una dona. I voldria viure en un món més pacífic, més just i més lliure per a tothom. Els drets de les dones són els drets humans. I teniu raó. Els homes no sou el problema. El problema és no implicar-se en la solució.
