La nostra República (1891)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824 - Madrid, 1901) a 'El Nuevo Régimen' (7-III-1891). Traducció pròpia. Feia divuit anys que Francesc Pi i Margall havia presidit la Primera República Espanyola. Enguany s’escau el 150è aniversari d’aquell règim efímer. Revifaria sobre unes noves bases constitucionals cinquanta-vuit anys després, amb un final infaust, agònic entre 1936 i 1939.
Nosaltres no volem la República unitària. Simple substitució d’un poder hereditari per un poder electiu, no és altra cosa que una de les fases de la monarquia. Deixa en peu l’omnipotència de l’Estat; concedeix vida pròpia a una nació i la nega a les províncies i als municipis. Deriven de la nació, no del poble, tots els poders, i com a gràcia de la nació mira els escassos furs dels quals municipis i províncies gaudeixen. Lluny de perseguir la unitat, que és la vida, cerca la uniformitat, que és la mort; dicta una llei provincial per a totes les províncies i una llei municipal per a tots els municipis, sense consentir que cap d’elles ni d’ells s’orienti i es mogui segons les seves condicions específiques. Atrofia per aquest sistema municipis i províncies, concentra en la capital totes les seves energies, i fa possibles i fins i tot fàcils les dictadures. Som partidaris de la República federal, aquella que partint de les condicions essencials de l’ésser humà reconeix autonomia, tant a la nació com a regions i municipis, i per tant els sostreu de la tirania de l’Estat. Uneix aquesta República els municipis a la regió i les regions a la nació només pel vincle dels interessos comuns; no els debilita ni els minva, ja que en els interessos propis deixa que es governin per ells mateixos, sense que autoritats foranes els pertorbin. Del poble, no de la nació, deriven els poders: del poble de cada municipi, els municipals; de cada regió, els regionals; de la nació, els nacionals. Impossibilita per aquest camí les dictadures; s’aixeca contra les que vencen a la capital vigoroses regions i no menys vigorosos municipis. Acaba, a més, amb els cacics, amb la influència de l’Estat en els col·legis electorals, amb la prepotència del poder executiu, amb el desordre de l’Administració i la Hisenda. Damunt tots els organismes de la nació vessa, en fi, la calor i la vida. No tothom comprèn el mecanisme d’aquesta República. Per tal que es comprengui i es conegui bé allò que volem, determinem els límits entre la nació i les regions. Cada regió és dins de la nostra República un estat independent en tot allò que li és peculiar i propi. Té la regió el seu Govern, les seves Corts, els seus jutges i magistrats, la seva Administració, la seva Hisenda, la seva milícia, els seus serveis; i en tot allò que constitueix la seva vida interior, és a dir, en tot allò que no afecta els interessos de les altres regions, actua com si fos tota la nació; dicta lleis, les executa, les aplica als casos de la vida pràctica; fomenta el conreu, la indústria, el comerç, la instrucció, la beneficència, les obres públiques, les arts; pressuposta els seus ingressos i les seves despeses; estableix i recapta tributs, gestiona emprèstits; manté l’ordre interior i protegeix els drets dels ciutadans; examina i resol, segons el seu criteri particular, els ardus problemes socials que avui agiten el món. En la seva vida de relació, en allò que afecta les altres regions, està, en canvi, subjecte al Govern, a les Corts, als tribunals, a l’Administració, a la Hisenda, a l’exèrcit, a les lleis de la República. [...]
