La nova foto de Colón

Pablo Casado (per a qui ja no el recordi, és el secundari, dins el PP, d’Isabel Díaz Ayuso) afirma que no té cap inconvenient de tornar a manifestar-se a la plaça de Colón de Madrid al costat, o agafat de la maneta, de Vox. Al cap i la fi es tracta de tornar a salvar Espanya, que pel que es veu és una pàtria extremadament fràgil que es romp amb qualsevol cosa. Quan es tracta de salvar Espanya, cap esforç és menyspreable. Tampoc qualsevol preu que es pagui, encara que sigui atroç. Ho va dir no fa gaire el comissari de la Policia Nacional Eugenio Pino, responent un interrogatori de Gabriel Rufián (que visiblement, per cert, intentava imitar Tom Cruise a Alguns homes bons, amb un èxit descriptible): “per Espanya ho faria tot”, i “tot” volia dir literalment tot. També, tot allò que quedi fora de la llei. Aquest és l’esperit que anima el patriotisme, una de les emocions que contradiuen amb més contumàcia la suposada condició racional de l’ésser humà. 

Casado considera que no voler manifestar-se amb Vox seria “hipòcrita”, i en aquesta ocasió hem d’estar-hi d’acord, perquè les diferències entre l’extrema dreta que representa el partit de Rocío Monasterio i la dreta extrema del partit de Marga Prohens són merament formals, i de cada dia més imperceptibles. Afegeix, Casado, que, per a ell, manifestar-se al costat de Vox és estar colze a colze amb “l’Espanya real”, una idea que no és nova en ell: quan va ser candidat a les primàries del PP ja es presentava com un entusiasta de “l’Espanya que penja la bandera al balcó”. Aquesta Espanya patriotera i rància (i, per descomptat, autoritària, xenòfoba, masclista, bruta i analfabeta) és la que vol Casado, com també és la que vol Santiago Abascal. No perquè siguin nostàlgics de res, com sovint se’ls etiqueta, sinó perquè és l’Espanya en què ells saben que guanyen i manen. No tan sols des del franquisme, sinó des de molt abans. 

És també una Espanya, per descomptat, furiosament anticatalana, perquè Catalunya és la nació que mai han pogut acabar de sotmetre a l’ordre que ells representen, i és el combustible de la seva màquina de poder. El proper dia 13 es tornaran a reunir a la plaça de Colón de Madrid PP i Vox, dues versions d’un mateix rancor, una sorgida de dins de l’altra, com dues nines russes supremacistes. A Ciutadans s’ho estan pensant, perquè se suposa que associen l’anterior foto del nacionalisme espanyol d’ultradreta a la mateixa plaça amb l’inici del seu declivi. Tant se valen les sigles: tornaran a ser els de sempre fent i cridant el de sempre. No guanyaran, o no guanyaran mai del tot, però sí que hi ha una victòria que tenen sempre assegurada: endarrerir-nos, alentir-nos, fer-nos retrocedir, saber que s’ha de comptar sempre amb el llastre que representen, estirant amb totes les seves forces (que són moltes) cap avall i cap enrere. Sempre, en sentit invers a la llibertat i la democràcia, que, una vegada més, tornaran a embrutir invocant-les com si fossin seves. La nova foto de Colón tindrà la particularitat de ser en realitat molt i molt vella.

Sebastià Alzamora és escriptor