Una ruïna per a la Generalitat

La pèrdua d’ingressos que el finançament actual ocasiona a la Generalitat encara empitjora si es té en compte l’impacte del cost de la vida

Recentment el ministeri d’Hisenda i Funció Pública va publicar les dades corresponents a la liquidació del sistema de finançament autonòmic del 2015. Sempre es publiquen amb dos anys de retard, que és més o menys el temps que triga el ministeri a tancar els comptes.

Les dades de la liquidació anual permeten conèixer quins són els recursos que va rebre cada autonomia i també la seva posició relativa respecte a les altres. Així, segons càlculs de la Generalitat, l’any 2015 Catalunya va percebre 2.352 euros per habitant, i es va situar per sota de la mitjana del conjunt d’autonomies de règim comú, 2.387 euros. En canvi, si el sistema de finançament autonòmic no comportés cap tipus de redistribució, la Generalitat hauria percebut 2.602 euros per habitant provinents dels impostos que exigeix.

El greuge que pateix Catalunya encara es fa més evident si es compara amb els recursos que perceben altres autonomies

Dit d’una altra manera, la redistribució va ocasionar una pèrdua per a la Generalitat de 1.875 milions d’euros, i si els recursos percebuts s’haguessin situat a la mitjana, hauria disposat de 262 milions més. Per relativitzar aquestes xifres hem de tenir en compte que està previst que el 2017 dos impostos polèmics establerts pel govern català, el de grans establiments comercials (grans superfícies) i el de begudes ensucrades, proporcionin uns ingressos de 15 i 31 milions d’euros, respectivament, molt per sota de les xifres esmentades. També cal dir que la diferència que separa el finançament de la Generalitat de la mitjana podria cobrir completament programes del seu pressupost de despesa com el d’inclusió social i lluita contra la pobresa -213 milions- o el d’atenció a la infància i l’adolescència -238 milions.

L’actual sistema de finançament es va començar a aplicar el 2009, i només aquell any la Generalitat va disposar d’uns recursos una mica per sobre de la mitjana del conjunt d’autonomies (un 2,3% per sobre). El govern català va participar activament en el disseny del model de finançament actual i el seu objectiu era aconseguir que Catalunya es quedés en recursos per sobre de la mitjana de les comunitats (es parlava d’un 5% per sobre), ja que la seva capacitat fiscal de generar ingressos se situa al voltant d’un 19% per sobre de la mitjana. La pèrdua de recursos es deu a la redistribució que comporta el model.

No obstant això, l’evolució del sistema ha implicat que només el primer any de la seva aplicació la Generalitat se situés per sobre de la mitjana; des de llavors, sempre s’ha quedat per sota. Si del 2009 al 2015 s’hagués situat en la mitjana (i no per sobre), durant aquest període la Generalitat hauria percebut 1.498 milions d’euros més, i si hagués mantingut la posició relativa del 2009 (un 2,3% per sobre de la mitjana), 2.259 milions més.

El greuge que pateix Catalunya encara es fa més evident si es compara amb els recursos que perceben altres autonomies. Per exemple, el 2015 Extremadura se situava un 18% per sobre de la mitjana en recursos, amb 2.828 euros per habitant; l’Aragó, un 17%, i Castella i Lleó, un 16%. I també cal mencionar els casos particulars de Cantàbria i la Rioja, un 30% i un 23% per sobre de la mitjana, respectivament.

Catalunya només se’n pot sortir amb una Hisenda i un estat propis

La qüestió rellevant és que canviar aquests resultats tan arbitraris és un sudoku irresoluble. El Govern ho ha intentat moltes vegades i mai ha pogut. Una millora per a Catalunya, encara que sigui justa, sempre serà mal vista per la resta d’autonomies. S’ha vist aquests dies amb la possibilitat, plantejada pel secretari d’organització del PSOE, d’una quitança del deute català amb l’Estat per poder desencallar la situació política catalana actual. Aquesta proposta va aixecar de seguida l’oposició d’algunes autonomies socialistes, malgrat que es fes extensiva a totes les més endeutades.

D’altra banda, la comissió d’experts per a la reforma del sistema de finançament autonòmic, una vegada finalitzada la seva feina, no sembla que proposi cap mesura que pugui ser favorable a Catalunya, com ja vaig anunciar fa unes setmanes en un altre article en aquest diari. Recordo que en aquesta comissió hi ha hagut un representant de cada comunitat autònoma, llevat de Catalunya, ja que el Govern no va considerar oportú nomenar-lo. Crec que és una decisió molt encertada. El professor Guillem López Casasnovas, representant a la comissió de les Illes Balears, a l’inici la va qualificar de martingala del govern espanyol. Li dono la raó i li agraeixo públicament les hores que hi ha dedicat per intentar millorar el producte, però com he dit abans és una feina impossible. Per això Catalunya només se’n pot sortir amb una Hisenda i un estat propis.

Per concloure, encara donaré més xifres, i que em perdoni el lector si abuso de la quantificació. La pèrdua d’ingressos que el finançament actual ocasiona a la Generalitat encara empitjora si es té en compte l’impacte del cost de la vida. Des d’aquest punt de vista, no és el mateix viure a Catalunya que a Extremadura. Així doncs, si es té en compte el cost de la vida, el 2015 la Generalitat va percebre en recursos una quantitat equivalent (en poder de paritat de compra) a 2.112 euros per càpita i, per tant, la diferència entre estar a la mitjana en ingressos o per sota passa dels 262 milions d’euros esmentats abans a 2.063 milions. En definitiva: tot plegat, una ruïna per a la Generalitat.

Més continguts de