Els obedients
El fred no és meteorològic. Que faci fred al gener és una bona notícia, especialment per a les que estem angoixades permanentment pel canvi climàtic i tenim la sort de poder tenir un sostre calent on resguardar-nos. El fred no són les temperatures baixes ni el col·lapse: és la neu que cau sobre una Europa vella. El fred i el col·lapse són aquests dictadors democràtics que estan passejant la seva maldat a cara descoberta i amb tota la impunitat del món perquè el camí el fan armats fins a les dents. Però, en realitat, aquest fred no glaça, perquè ni és nou ni munten operacions secretes mirant de dissimular invasions, destituir presidents i posar titelles a les seves ordres. Ara es fa pel broc gros. Una mica com el robatori del Louvre. Com si tothom hagués desistit de protegir-se. El món ja no s’amaga darrere unes cortines i no ens pot sorprendre. Només aclaparar-nos.
El que fa fred de debò, el que glaça, no és un Trump afamat de petroli i de cobdícia, sinó qui executa les seves ordres i les de tots aquests dèspotes mundials. Com l’agent d’immigració que ha matat a trets una dona a Minneapolis. Un home que ha decidit obeir la barbàrie i buidar la vida d’una persona que no havia comès cap delicte i que, com es veu en el vídeo que ha corregut posteriorment, no justificava cap defensa pròpia per part de l’agent. Però com que tot és un despropòsit, el departament de Seguretat Nacional ho ha justificat dient que la dona intentava atropellar els agents i que era un cas de “terrorisme domèstic”. El vídeo demostra que no hi va haver cap intent d’atropellar ningú i que la dona ha estat assassinada a sang freda per un Eichmann del segle XXI que “feia la seva feina”. Arendt una vegada i una altra. La seva banalitat del mal més present i més dolorosa. Nous carcellers de camps de concentració, noves persones “normals” convertides en assassins que “fan la seva feina”. Els braços executors d’unes ideologies criminals que ja no creen una distopia sinó que dibuixen una realitat esgarrifosa.
La víctima, Renee Nicole Good, era una dona blanca que estava observant les batudes que el Servei d’Immigració està fent en diferents ciutats dels EUA. Persones que, de manera voluntària, supervisen el comportament d’aquests agents i són testimonis dels atemptats contra els drets humans. Testimonis i víctimes. Renee Nicole Good era una dona blanca. Amb el seu assassinat, Trump i els seus sequaços adverteixen que qualsevol defensa dels drets humans, l’exerceixi qui l’exerceixi, pot ser penalitzada amb la mort. No hi ha cortines. No hi ha eufemismes. Hi ha pistoles carregades amb bales. Hi ha molta maldat i hi ha molta banalitat del mal. Fa un fred glaçat.
La indignació i les protestes han omplert amb centenars de persones algunes ciutats dels EUA. Per poques que siguin, són aquestes persones les que ens escalfen a tots. Escalfen el nostre escepticisme i combaten el cinisme. Diran que no serveix per a res. Però marquen la diferència contra el silenci absolut. I ens recorden que, de la mateixa manera que hi ha carcellers, hi ha persones que continuen defensant la llibertat. Els drets humans no són trepitjats per tots els humans. Tampoc no es pot jutjar qui té por. Tots tenim por de morir congelats davant la barbàrie. I és aquesta por que l’ajuda a avançar. És fàcil generar por quan es passen el dia amenaçant. Perquè Minneapolis és avui una ciutat coberta per la neu i la violència d’estat. I l’únic que sabem segur és que l’hivern s’acabarà i que, tot i així, haurem de continuar abrigant-nos.
