La llavor de l’odi

El nostre món “ric” és massa  desigual per aconseguir que la solidaritat passi a ser alguna cosa més que una bonica paraula

Per què l’islamisme radical posa bombes a Brussel·les? Per què atempta a Nova York? I a Madrid? I a París? Voler trobar raons a la insensatesa criminal pot semblar absurd: els actors concrets de cada crim poden ser ximples fanatitzats. Però el suport difús que reben les seves accions entre una part important de la població musulmana sí que ens ha d’inquietar i, en aquest sentit, ens cal renunciar a les explicacions senzilles.

El divendres 1 d’abril Xavier Roig apuntava en aquest diari ( “Immigració: els problemes vénen de lluny”) que “el fracàs a l’hora d’europeïtzar” la immigració musulmana tenia un nom, François Mitterrand. Deia que el maquiavèl·lic president francès “va portar, definitivament, el descontrol a les banlieues ” per potenciar el Front Nacional i així dividir la dreta i assegurar-se el control del poder. Ara bé, Roig, tan sovint refrescant perquè ens aporta un punt de vista liberal que a casa nostra fa molta falta, va massa enllà i al mateix temps es queda molt curt quan demonitza Mitterrand. El cert és que els problemes amb la immigració musulmana van començar abans que Mitterrand fes alçar una piràmide de vidre al mig del Louvre.

El 1974 el primer president autodenominat liberal que ha tingut França, l’aristocràtic Giscard d’Estaing, va aprovar una llei que afavoria el reagroupement familial. En plena crisi econòmica -preu del petroli disparat, fi del patró or, augment important de l’atur- va facilitar que els magribins que treballaven a França poguessin portar-hi dones i fills en lloc de continuar transferint-los gran part del seu salari a la comunitat d’origen. El resultat va ser trobar-se amb una generació de nois educada en el masclisme més radical per un pare a l’atur que anava perdent tota autoritat sobre ells. Misèria econòmica, misèria moral i misèria sexual, tot sota una mateixa teulada.

El 1961 el prefecte de policia de París autoritzava la policia francesa a resoldre una manifestació d’algerians a París llançant al Sena els detinguts

Però anem més enrere en la recerca del pecat original. El 17 d’octubre del 1961 el prefecte de policia de París, Maurice Papon, antic alt funcionari sota el règim de Vichy, autoritzava la policia francesa a resoldre una manifestació d’algerians a París llançant al Sena els detinguts. Hi va haver més de 200 morts -algerians-, però tot plegat no es va fer públic fins al... 1997!

Sens dubte la comunitat magribina -i la d’origen algerià molt concretament- recorda el que va passar aquella nit del 1961, però hi ha un pòsit de ressentiment que ve de molt més lluny, de quan es van crear els tres “departaments” en què estava dividida Algèria quan “formava part” de França. Llavors una gran part dels autòctons, els algerians musulmans, no van poder votar fins al 1948, però el seu vot valia vuit vegades menys que el d’un algerià d’origen francès o de religió jueva. En realitat els àrabs i berbers, ocupats per França a partir del 1830, eren ciutadans de tercera categoria als quals s’aplicava el “codi indígena”. Aquest codi obligava a comunicar a l’autoritat francesa si volies sortir del terme municipal i a demanar permís per reunir-te, i podies ser detingut si cometies un “acte irrespectuós”. D’altra banda, les autoritats colonials són les que fixaven les taxes i els impostos, i si l’“indígena” no pagava, llavors era condemnat a treballs forçats.

La pàtria de Montesquieu es va inventar, durant l’ocupació alemanya, la famosa Section Spéciale, que, com la legalitat franquista, permetia aplicar els seus disbarats jurídics amb caràcter retroactiu. Abans, el 1870, havia redactat un decret en què precisava: “L’indígena musulmà és francès. No obstant, la seva llei seguirà sent la xaria”. En definitiva, es legalitzava un sil·logisme pervers pel qual àrabs i berbers, encara que oficialment francesos, eren anomenats indígenes i tenien ciutadania... musulmana! I encara que es convertissin al cristianisme, no passaven a ser ciutadans de primera perquè sempre seguien sent musulmans. En definitiva, l’islam imposava caràcter amb molta més força que el bateig, la primera comunió i la confirmació plegades.

A França durant l'ocupació alemanya es va legalitzar un sil·logisme pervers pel qual àrabs i berbers, oficialment francesos, tenien ciutadania... musulmana!

La història de França amb les seves colònies -com la d’Espanya, la de la Gran Bretanya, la d’Holanda, la de...- no és gloriosa. Tampoc ho és la de les autoritats algerianes a partir de la independència: van començar perseguint els algerians que havien servit dins de l’exèrcit francès -ho van fer en contra del que s’havia signat als Acords d’Evian-, van renunciar a la democràcia, van servir-se de l’islam per desfrancitzar el país, han anat creant una nomenklatura a la manera soviètica i avui, en un país que depèn en un 100% de la comercialització de primera matèria energètica, són incapaces d’oferir un futur als seus joves. Això sí, quan convoquen eleccions lliures, les anul·len perquè les perden davant els islamistes.

Un Premi Catalunya, un autèntic savi, l’antropòleg Claude Lévi-Strauss, va escriure en el seu llibre més famós - Tristes tropiques - que si “una guàrdia pretoriana ha de ser religiosa, llavors l’islam és la seva religió ideal: estricta observança del reglament (oracions cinc vegades per dia amb cinquanta genuflexions cada cop); controls dels detalls i obligacions de neteja (ablucions rituals); promiscuïtat masculina en la vida espiritual així com en l’acompliment de les funcions religioses; i absència de dones”.

És fàcil denunciar el drama dels sirians, però ¿qui demana responsabilitats als Bush, Blair, Aznar, Barroso i companyia?

Massa sovint llegim grans elogis de la immigració i la seva capacitat per renovar un país. La immigració, quan és forçada, és un drama. Els països receptors poden acabar-ne traient partit, però no és gens segur. El baix nivell cultural dels arribants desemboca en baix nivell salarial i perjudici per als treballadors autòctons menys qualificats.

És fàcil i tranquil·litzador denunciar el drama dels sirians que fugen de la guerra, però ¿qui demana responsabilitats als Bush, Blair, Aznar, Barroso i companyia que van desestabilitzar la zona amb el seu atac contra Saddam? ¿I qui recorda ara que és la vanitat sumada de dos líders com Sarkozy i Cameron la que ha creat l’actual caos a Líbia?

¿Recordem com van ser rebuts els milers de republicans que van creuar la frontera el gener del 1939? ¿Els havien preparat hotels? ¿Centres d’acollida?

Els gestos d’indignació moral són comprensibles i legítims, però no serveixen de res. El nostre món “ric” té molts -massa- pobres, és massa injust i desigual per aconseguir que la solidaritat passi a ser alguna cosa més que una bonica paraula. Els Le Pen(s) de cada país ho han entès molt bé i ho exploten. Les antigues potències colonials van sembrar la llavor de l’odi. Ha fructificat.

Més continguts de