02/06/2021

L'ocupació de Palestina i el racisme europeu

4 min
Columna de fum sobre la ciutat de Gaza després d'un bombardeig israelià, aquest dijous

La meva pretensió no és assenyalar una genealogia de l’antijudaisme i l’antisemitisme a Europa. Tampoc fer un recordatori històric de com va ser la presència de les persones vinculades al judaisme a Europa. Però veient les conseqüències de l’ocupació de Palestina, sobretot les últimes setmanes, m’ha semblat rellevant situar Europa al centre del conflicte de Palestina amb l’Estat d’Israel. Per altra banda, no puc evitar fer referència a la contaminació interessada que col·loca qualsevol crítica a l’Estat d’Israel en el terreny de l’antisemitisme. És evident que una de les formes del racisme que es dona avui a Europa és l’antisemitisme –jueu i musulmà–, que no només ve de la ultradreta. Ara bé, com és evident, no tota crítica o esmena a la totalitat a l’Estat d’Israel és antisemita.

La història del racisme a l’Europa moderna té un nom propi: el cas jueu. L’antijudaisme medieval s’incorpora a l’Europa moderna i es legitima a través de l’expulsió del 1492. Aquesta expulsió és un fet que condensa la dinàmica del rebuig, fins a l’aniquilació, que vivien les persones jueves al Vell Continent. De fet, com és sabut, l’expulsió de la península Ibèrica va ser una expulsió tardana. Les persones jueves ja van ser expulsades d’altres llocs d’Europa com per exemple d’Anglaterra el 1290 i de França el 1306. Està documentat que el 1394 i a posteriori hi va haver una expulsió massiva de diferents ciutats: Viena, Linz d’Alemanya, Augsburg, Baviera, Perusa, Parma i Milà, entre moltes d'altres. L’expulsió del 1492 va tenir la particularitat de generar un altre problema: els conversos. Cal mencionar que el “trànsit” entre les tres religions monoteistes era, més o menys, habitual. Però aquesta conversió obligada en el context d’hostilitat contra el judaisme va generar després sospites sobre els nous cristians, fins al límit de crear una llei: la puresa de sang. Un racisme a cavall de racisme religiós i protoracisme biològic.

El racisme contra les persones jueves travessa tota l’època moderna fins a arribar al segle XX amb l’extermini nazi. Com a exemple que serveix de termòmetre i indicador d’aquest racisme és la producció intel·lectual europea: Voltaire (1694-1778) va escriure al Diccionari filosòfic: “[…] El poble més imbècil de la faç de la terra, enemics de la humanitat, el més obtús, cruel i absurd… sempre han estat errants i lladres… són encara vagabunds sobre la terra, avorrits per tots els homes”. També Denis Diderot (1713 - 1784) va escriure al Supplément au voyage de Bougainville: “La raó demostra que la nació jueva hauria d'haver-se extingit per si mateixa. I al contrari, la raó demostra que si els jueus es casen i procreen, la nació jueva ha de subsistir, però... ¿com és possible que ja no hi hagi cartaginesos i macedonis? L'explicació és senzilla: aquests pobles es van incorporar a d'altres, mentre que la religió jueva i les seves supersticions els impedeixen barrejar-se... han de constituir una nació a part”. Aquesta legitimació intel·lectual estesa en el pensament europeu de l’antisemitisme va ser el transportador ideal de l’antisemitisme religiós a l’antisemitisme modern de la raça. En l’Holocaust es van combinar les dues formes que van portar a la idea de la solució final. Cada antisemitisme té les seves justificacions que el farien més creïble i raonable per, en definitiva, crear el boc expiatori ideal.

El cas jueu és la prova empírica de la incapacitat d’Europa d’acceptar la diferència, fins al límit de trobar una altra solució final que concorda i connecta amb la vella expulsió del 1492: l'expulsió definitiva de les persones de tradició o pràctica jueva del territori europeu i l’ocupació de Palestina. La creació de l’Estat d’Israel en el context colonial va ser la sortida perfecta per acabar definitivament amb el problema del cas jueu a l’interior d’Europa. La proposta política sionista va encaixar perfectament tres peces fonamentals: el racisme d’Europa, el sentiment de culpabilitat i el colonialisme. Les persones de tradició i pràctica jueva van marxar dels seus països (Espanya, França, Alemanya, Polònia, etcètera) fugint del racisme a Europa per ocupar Palestina.

Des de la seva creació, l’Estat d’Israel exerceix formes de racisme que van patir les pròpies persones jueves al llarg de segles a Europa i altres indrets. Paradoxalment, algunes formes d’aquest racisme que aplica l’Estat d’Israel són pròpies del nazisme. La política d’apartheid és estructural a l’Estat d’Israel i té forma de lleis. Algunes són lleis bàsiques que tenen caràcter constitucional.

La UE té un problema polític no resolt que està relacionat amb el seu passat colonial i amb les seves conseqüències en termes material i simbòlics. Un cas paradigmàtic és l’ocupació de Palestina amb la connivència del colonialisme britànic. La UE, que té una associació preferent amb l’Estat d’Israel, ha de decidir si ha de formar part del problema o de la solució. La culpabilitat no ha de ser un motor de la política, la justícia històrica i global, sí.

Mostafà Shaimi és professor a la UdG i formador en dinamització comunitària