Al primer capítol de La nacionalitat catalana (1906), Enric Prat de la Riba alerta contra el perill d’esdevenir província, altrament dit, el risc de perdre la pròpia personalitat sotmetent-se als criteris i la divisa d’altres: “Ànimes escollides varen conservar tot temps el record del passat i mantenir la protesta passiva contra el present, però passaven silencioses, isolades, i al capdavall, fins en aquests esperits clarividents, va esborrar-se la consciència reflexiva de la col·lectivitat, restant només, amb accentuació especial, el mateix sentir inconscient de la massa”.
Aquest fragment de Prat de la Riba m’ha vingut al cap tot llegint la notícia de la nova ordenació de les titulacions a Catalunya. En aquesta notícia s’hi diu que, enguany, només s’ha matriculat un estudiant a filologia romànica. També s’hi diu: “Aquest 2025, a la preinscripció del mes de juliol, només un 58% (27.927) dels estudiants a qui es va assignar una plaça van aconseguir cadira al grau i universitat que havien triat en primera preferència”. Es fa un diagnòstic a partir de la variable desequilibri entre oferta i demanda, que s’interpreta com un efecte de la desactualització de les normes que regulen la programació universitària. El Govern les posarà al dia amb un nou decret. Això fa pensar el lector esperançat que, almenys, anirem millor, tothom tindrà el que vol: la solució està assegurada. Però quina solució? I sobretot, per a quin problema?
En aquest mateix diari i en un altre article, Jordi Llovet glossava l’interès dels estudis generalistes de filologia romànica i la seva història a la universitat, així com el valor del saber humanístic per al país i per a la cultura universal. Aprofitava per a fer l’elogi d’aquest únic estudiant que ha decidit formar-se en filologia romànica en un clar gest d’excepció. L’excepció, com tothom sap, no acaba mai de confirmar la regla, però sí d’apuntar-ne els maldecaps.
Sembla que en aquest afer hi hauria, doncs, dues direccions possibles: una seria assegurar l’equilibri de l’oferta i la demanda. Aquesta direcció implicaria deixar fora altres variables, com l’atenció prioritària a alguns estudis i el seu interès cultural per al país. En aquest cas, en mots de Prat de la Riba, ens deixaríem endur pel sentir inconscient de la massa (avui del mercat). Una segona direcció consistiria a avaluar què necessita el país, quina universitat volem i per a quin fonament cultural, donant un propòsit simbòlic a l’ensenyament universitari, per a un país que no vol ser provincià ni província de cap altre. Aquesta segona direcció, en paraules de Prat de la Riba, seria el resultat del treball de la consciència reflexiva de la col·lectivitat, des de la qual la política universitària adquiriria un sentit real.
Però han passat molts anys des de Prat de la Riba. Ara els ideals són estranys en una societat hipermoderna en plena crisi climàtica. Mentrestant, el provincialisme polític adoba el tros amb decrets i regulacions. La passió de l’oblit farà la resta.
