Publicitat
Publicitat

Què vol ser Barcelona?

El cas de l’Agència Europea de Medicaments posa de manifest el declivi de Barcelona com a subjecte amb una agenda pròpia

La setmana passada es va confirmar que Barcelona no serà la seu de l’Agència Europea de Medicaments (EMA), que finalment marxarà a Amsterdam. L’episodi va acabar de mala manera, no només pel resultat de la votació, sinó pel combat de retrets estèrils entre el govern central i el govern cessat de la Generalitat. Estem en precampanya, ja s’entén, i tot s’hi val per fer bullir l’olla i reconfortar la parròquia.

Més enllà d’això, el cas de l’EMA posa de manifest el declivi de Barcelona com a subjecte polític autònom, amb una agenda pròpia i un lideratge indiscutible per tirar-la endavant. No ve d’ara. Fa temps que la ciutat no agafa la davantera en cap dels debats públics, d’àmbit català, espanyol o europeu. Barcelona sesteja, es deixa endur pel corrent, i això fa que s’alcin les veus apocalíptiques de reminiscències titàniques que apunten que la ciutat està en crisi. No ho sembla. Les enquestes mostren una sòlida majoria de barcelonins que manifesten que estan contents de la seva ciutat, més enllà dels problemes del turisme, del trànsit o de l’increment del preu dels lloguers.

Al darrer sondeig de serveis municipals, el 80% dels enquestats declaraven sentir-se satisfets de viure a la ciutat i sis de cada deu creien que Barcelona millorarà en el futur. No és d’aquí d’on ve el problema. El problema és el projecte, o la manca de projecte. Barcelona no sembla tenir una agenda pròpia per al futur. Tira d’esma, reconfortada en el cofoisme de les dades demoscòpiques, empassada per l’espiral del procés independentista, com si l’exculpés de tenir un projecte propi.

Barcelona espera. I mentre espera, va perdent pistonada. Espera que passi el Procés, i mentrestant fa equilibris. Espera que li arribin les oportunitats o es conforma a mantenir les que té (el Mobile, per exemple), no surt a buscar-les, no és proactiva. L’EMA ha sigut l’excepció.

La voluntat d’acció que la ciutat ha demostrat en el passat avui no es veu per enlloc. No sembla haver-hi més pla que la subsistència

Barcelona no agafa la davantera perquè no sembla que sàpiga què vol. No sap a què vol aspirar. Si vol ser la capital d’una nova República, que ara es veu més llunyana i boirosa que fa un mes. O si vol ser cocapital d’una Espanya nova que es veu igual de llunyana i encara més boirosa. O si aspira a jugar a la lliga de les capitals europees.

En totes tres arenes Barcelona sembla jugar a la contra, com aquell davanter que escalfa banqueta a l’espera que el cridin per sortir al camp. La ciutat fa cara que li deguin i no li paguin, enfadada perquè no se li reconeix el seu estatus de gran capital europea. Però és que les coses no van així. L’estatus no te l’han de reconèixer, te l’has de guanyar. I això, que Barcelona va entendre fa vint-i-cinc anys, ara sembla haver-ho oblidat, i només entona la cançó de l’enfadós, la queixa constant del que creu merèixer i no rep.

En la pugna històrica amb Madrid per la cocapitalitat, Barcelona està quedant enrere de forma clara. N’hi ha que diuen que és per culpa del procés independentista, i en part és cert. Però no és només això. A Madrid existeix un nucli de poder que té un projecte per a la ciutat. Volen que sigui una capital global com mai no ho havia estat. És un projecte legítim. El problema de Barcelona no és que Madrid tingui una agenda, és que Barcelona no sembla que en tingui.

No serveix de res queixar-se perquè l’Estat afavoreix Madrid. És injust, certament, però exclamar-se i reclamar justícia és com predicar al desert. En lloc d’això, Barcelona podria aprofitar la seva capacitat d’influència, podria moure els seus interessos, podria agrupar les forces que té (que en té) i fer-les treballar en una direcció. Això és el que va fer Pasqual Maragall quan va ser alcalde. Va aplegar totes les forces de la ciutat i les va llançar a la carrera per convertir Barcelona en la capital europea que volia ser. No es va quedar en un racó maleint la seva mala sort. Sabia què volia fer de la ciutat i com fer-ho.

Barcelona no ha gaudit mai en la seva història dels beneficis de la capitalitat (i, pel que sembla, trigarà bastant a gaudir-ne), però ha sabut situar-se malgrat no comptar amb els favors d’un estat, ha sabut explotar les seves forces per esdevenir la capital que sempre havia merescut ser. Aquesta voluntat d’acció avui no es veu enlloc. Barcelona sembla no tenir pla més enllà de la subsistència. La ciutat viu entre l’enyorança dels vells temps i l’entotsolament, la reclusió que neix no tant de la voluntat com del rebuig d’un món que no li agrada i que sent hostil. Plegar-se als designis de la fortuna o fer-hi front. Ja ho deia Hamlet: “Ser o no ser, aquest és el dilema”. També per a Barcelona.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT