Publicitat
Publicitat

Cal mantenir Berta Sureda com a comissionada de Cultura

No podem passar un altre any a mig gas esperant que Collboni entengui el sector. La ciutat no s’ho pot permetre i el PSC i Barcelona en Comú tampoc

Aquest article té la clara intenció de defensar que es mantingui Berta Sureda com a comissionada de Cultura. Ho dic per no crear malentesos. No és un text neutral; tanmateix, tampoc és un text tendenciós. Almenys aquesta és la meva intenció.

Per què crec que cal un comissionat de Cultura?

Davant l’absència d’un regidor, és imprescindible que hi hagi algú vivint les 24 hores la gestió de la cultura que es fa des de l’Ajuntament de Barcelona. El sector és massa important, tant en dades econòmiques com en ressonància social, per fer-ho a jornada partida amb altres funcions.

La cultura no és un problema que demana subvencions per esmenar-se; és una de les solucions que té la ciutat per sortir de l’atzucac en què es troba per la gestió dels darrers anys. El perill del monocultiu turístic és real i tan sols amb una cultura emergent que proporcioni alternatives al consum massiu i ràpid del turista de creuer es pot fer que la ciutat remunti el pendent perillós pel qual llisca. D’altra banda, hi ha moltes iniciatives culturals que treballen per la cohesió social i s’ha comprovat que molts cops són fins i tot més efectives que algunes polítiques socials. El sentit de pertinença, la transversalitat econòmica i cultural, la integració dels nouvinguts, etc., són alguns dels beneficis de la cultura de proximitat.

Tan sols amb una cultura emergent que proporcioni alternatives al consum massiu i ràpid del turista de creuer es pot fer que la ciutat remunti el pendent perillós pel qual llisca

Fins i tot en termes turístics la cultura és una bona inversió. ¿D’aquí vint, trenta, quaranta anys seguirem venent Gaudí, Miró i el Barça? Qui ocuparà el lloc de Picasso d’aquí cinquanta anys? El suport institucional a la cultura per dotar la ciutat d’eines amb les quals els creadors puguin desenvolupar-se és bàsic. Ja n’hi ha molts que n’han fugit empesos per la gentrificació que han viscut els seus barris. No és un problema únicament de Ciutat Vella; el Poble-sec, l’Eixample, Gràcia i el Poblenou comencen a donar mostres d’estrès social per la pressió turística. La cultura por fer d’amortidor d’aquesta sensació d’ofec.

D’altra banda, la gestió de la cultura comporta un esforç extra respecte a altres sectors, per diversos motius. En primer lloc, per la diversitat d’expressions culturals. Els coneixements i la xarxa de contactes i assessors que necessita algú que pretén fer polítiques culturals demanen dedicació plena. La fragilitat del sector és un altre aspecte que demana molta cura i dedicació. Una decisió errònia pot fàcilment fer desaparèixer iniciatives de qualitat i amb gran retorn social. La gestió que s’ha fet des de la Generalitat en els darrers mandats de Ferran Mascarell és una bona prova del que dic. Per acabar, la cultura treballa amb el pensament, i el pensament és un material delicat. L’apropament de les institucions al sector ha de ser molt curós per no manllevar als creadors la llibertat imprescindible per a la seva feina. Si afegim a tot plegat aspectes d’infraestructures, patrimoni, política fiscal, etc., la tasca a fer és monumental. És impossible que algú que no dediqui totes les hores i energies del seu temps laboral a aquesta funció pugui obtenir resultats acceptables. Repeteixo, impossible.

Per què Berta Sureda?

En primer lloc, perquè ja hi és. Perquè ja hi treballa des de fa un any. Ja ha establert els contactes, les complicitats i els coneixements del sector per poder treballar amb garanties. En segon lloc, perquè el sector, de manera bastant majoritària, li fa confiança. Malgrat que sempre ha estat un sector molt crític, l’opinió general és que la direcció en què s’estava treballant era interessant. En tercer lloc, perquè el seu perfil és més d’independent que de partit. A causa de la seva trajectòria professional, Sureda és més a prop d’un expert extern que d’una eina a les ordres d’un partit o d’una empresa.

El PSC donaria una lliçó de veritable regeneració si entengués que no és el partit qui ha de fer polítiques culturals sinó els experts. Berta Sureda ho és, Jaume Collboni no. Ja està tot dit

Fa uns anys el sector, d’una manera prou massiva, va treballar per crear allò que entenem com a Consell de les Arts. L’objectiu era generar un òrgan que treballés per la cultura sense patir els embats de la política de partits, les aritmètiques parlamentàries o els interessos sectorials. El resultat no va ser el que esperàvem. La política de partits va fer naufragar el projecte inicial i el CoNCA no ha estat mai allò que volia el sector ni ha treballat per al que es va crear. Amb la darrera remodelació sembla que encara ho serà menys.

Un perfil independent al capdavant de la cultura a la ciutat pot evitar aquest desori i impedir que sigui moneda de canvi entre partits. No puc estar més en desacord amb el fet que Barcelona en Comú n’hagi cedit la gestió al PSC per un pacte de govern. Entenc els equilibris polítics, però rebutjo que la gestió de la cultura depengui de sumes i restes de regidors. Per això, el PSC donaria una lliçó de maduresa, de veritable regeneració, si entengués que no és el partit qui ha de fer polítiques culturals sinó els experts. Berta Sureda ho és, Jaume Collboni no. Ja està tot dit. Després de tants anys de gestió municipal, amb les seves llums però també amb les seves ombres, el PSC hauria de fer un procés de repensar què suposa la governança al segle XXI. Aquesta és la seva primera oportunitat, i serà una oportunitat perduda si el personalisme i els interessos de partit es posen al davant dels interessos de ciutat i del sector. I la ciutat necessita amb urgència que allò que s’ha llaurat durant aquests mesos creixi i doni fruits. No ens podem permetre passar un altre any a mig gas esperant que Collboni entengui el sector, la seva complexitat i en detecti les oportunitats i les febleses. La ciutat no s’ho pot permetre i el PSC i Barcelona en Comú tampoc.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT