Aquest és el país de la Rosalía però també és el país d’Oques Grasses. La comparació entre artistes sempre és falsa i injusta, i estic segur que hi ha milers de fans de l’una i dels altres que viuen feliços i satisfets de ser-ne coetanis. Però si l’èxit internacional de Rosalía és un fenomen únic, també mereix atenció la capacitat de convocatòria d’Oques Grasses, que ja ha omplert dos estadis de Montjuïc i va camí dels quatre (igualant un rècord que va establir Coldplay, aviat és dit).
I apareixen grups nous cada dia, i triomfen la Mushka, The Tyets, La Ludwig Band, Figa Flawas... I bandes consolidades com Sidonie treuen un disc en català i el porten de gira per Espanya i no s’acaba el món. ¿I hem de creure que és una llengua moribunda, la que és capaç de vehicular aquest entusiasme, aquest èxit, aquesta comunió? Hi ha una tradició creativa en el país, i un nivell de compromís, i una massa crítica de catalanoparlants que permet aquesta mena de miracles. Miracles que fa tres o quatre dècades no existien, perquè encara que els nadius érem un percentatge més alt de la població, érem menys en termes absoluts. Ara, a més, floreixen artistes menys acomplexats; ha aparegut un espècimen estrany, que és el creador català que no té cap pressa per canviar d’idioma i poder firmar autògrafs a Ciudad Real. O si la té és perquè a Espanya, i en castellà, es paga millor; coses del mercat. Això no és fàcil de solucionar. Però l’èxit d’un creador té a veure amb canviar les coses, no amb ser-ne víctima (o potser còmplice). No hi ha dubte que Oques Grasses formen part del primer grup.
Un altre exemple: El festival Hilària, impulsat per Cruïlla, la gran cita de l’stand-up comedy en català, que ha exhaurit pràcticament totes les entrades amb una fornada d’humoristes que fan una cosa tan senzilla com és treballar en la seva llengua i a més guanyar-s’hi la vida. Fa 30 anys, la comèdia catalana només existia en forma de teatre comercial i en la bombolla –la bombollassa– de TV3. No hi havia res semblant a Hilària. Però és que a més no existia l’ARA, ni RAC1, ni Cruïlla, ni un circuit estable de festivals al territori, ni La Sotana, ni el Canet Rock, ni els grups d’Impro, els pòdcasts i els tiktokers. El català és vehicle d’expressió mentre el suflé de les estelades puja i baixa, mentre el paisatge humà canvia, i els fills il·legítims de Paco Candel proclamen que, per culpa de l’independentisme, la llengua catalana se ha vuelto antipática. I la premsa espanyola els riu les gràcies i els victimitza. Que els bombin: Catalunya es reinventa sempre amb saba nova, i aquesta eterna metamorfosi és el més immutable que tenim com a país.
Us deveu haver adonat que no he escrit ni un mot relacionat amb la vida política, perquè tot això passa mentre els partits van a la seva, cada cop més extraviats en el seu laberint. Ho dic amb recança, perquè si alguna cosa va demostrar el Procés és que sense política no es fan canvis duradors; la llengua és un dret i demana impuls i protecció contra la inclemència del mercat. Però ara imagino l’Estadi de Montjuïc ple de joves gaudint d’Oques Grasses, joves en edat de votar, i em pregunto si l’actual PSC escarxofat, els independentistes desnortats o els islamòfobs d’Aliança Catalana tenen la capacitat de fer-los somiar, de donar-los les eines, de vehicular el seu potencial. Però un altre tret immutable del tarannà del país és que la gent actua sense demanar permís, sense deixar-se encomanar per l’apatia, sense excusar-se en la promesa d’una llibertat política que no acaba d’arribar mai. Potser per això un estadi sembla més fàcil d’omplir que una urna.
