Un pare no pot ser un amic i...

Havia vist l’escena a Modern family, abans que em concernís. La Claire, mestressa de casa, veu com la filla adolescent se n’avergonyeix i no vol “ser vista” pels amics en la seva companyia. Ella ho pateix. Però es venja (i venja totes les mares espectadores) quan, un cop li ha fet de mamify (versió gratuïta de Cabify), la crida, exageradament, maternalment, ridículament, davant dels amics, per dir-li que no es descuidi l’esmorzar. I riu, sardònica, quan la filla es vol morir.

Avui, a la porta de l’institut, una filla advertia a la mare: “No facis les teves coses de mare davant dels meus amics!” Però ho advertia rient, horroritzada de broma, i això era la més gran meravella. La mare, com que la filla reia, també reia, i jurava i perjurava que sí, que les faria, que ara, quan els seus amics vinguessin, l’avergonyiria eixugant-li els mocs. “Què hi fas aquí? –bramava la filla, però de broma–. Ves-te’n!!!”

Ha vingut un amic de la filla acompanyat del pare. L’ha dut en moto. El pare s’ha tret el casc i ha fet, també rient: “¿Que em fas un petó?” El noi ha obert els ulls exageradament, com si hagués vist un monstre, i ha exclamat: “Ni de broma!” La mare, mentrestant, ha fet aquella veu que fan a casa, exagerada, l’argot familiar, impossible de passar cap filtre de correcció. El noi, veient la mare, ha rigut. La noia, veient el pare, ha rigut.

Quin moment únic. Fan veure que no volen ser vistos amb aquells pares, però perquè toca, de broma. Els pares exageren la broma, que és una broma que no passaria cap filtre pedagògic. Pares immadurs, infantils, però tan feliços de ser-ne, amb tantes ganes de viure. “Un pare no pot ser un amic del seu fill”, diuen els psicòlegs. Fins ara hi estava d’acord. Ara potser adoro, amb el que té de dolent, aquest tracte: el tracte d’amic. Amb baralles, retrets, immaduresa, però riures.