De la crònica de París –traducció pròpia– de Miquel Utrillo 'L’Utece' (Barcelona, 1862 - Sitges, 1934) a 'La Vanguardia' (5-X-1895) arran de la mort de Louis Pasteur (Dole, França, 1822 - Marnes-la-Coquette, França, 1895). Avui és el bicentenari del naixement d’aquest químic, físic, matemàtic i bacteriòleg, capdavanter en la lluita contra les malalties infecciones mitjançant la vacunació.
[...]
Quan dissort i dol planen en l’horitzó de la pàtria o la mort arriba als seus grans homes, el París versàtil i bulliciós es concentra emocionat davant l’espectacle dels dolors nacionals. La mort de Louis Pasteur ha elevat l’esperit de la multitud cap el sentiment dels grans exemples a seguir en el camí del treball i la virtut. Els homenatges fúnebres d’admiració i de dolor tributats al mort il·lustre són en veritat dels més legítims i sincers que hagi tributat França als seus genis benefactors. Pasteur no tan sols ha il·lustrat la seva pàtria, sinó que l’ha enriquida. El gran Huxley, que el va precedir fa poc en la mort, deia amb raó: “Els descobriments de M. Pasteur són suficients per cobrir els cinc miliards que França va pagar a Alemanya per indemnització de guerra”. Però, a més d’un gran impulsor d’interessos materials, d’un gran apòstol del benestar en la vida física, Pasteur va ser un eminent defensor científic de la vida espiritual. Pasteur ha tingut la ventura i el mèrit d’exercir una transcendental influència en la consciència del seu temps al destruir científicament una teoria que havia esdevingut el refugi –fortalesa, si voleu– del materialisme: la generació espontània. El dia en què Pasteur va provar experimentalment a l’Acadèmia de Ciències que la vida no s’organitza per ella mateixa, i que els llavors considerats éssers espontanis no eren altra cosa que éssers infinitament petits creats amb els altres i com els altres, aquell dia memorable va ser de llum i victòria per a les doctrines espiritualistes. El savi que avui plora França era un creient sincer, un home en qui ciència i fe s’havien unit en una abraçada perpètua. [...] Tant pels seus mèrits com per les seves virtuts, s’explica el gran clamor de tendresa i admiració que en aquests instants s’aixeca entorn de la tomba del mestre. Durant tot dilluns passat el cos de M. Pasteur ha quedat exposat a la cambra mortuòria, que en poques hores s’ha convertit en jardí amb l’eixam de rams, garlandes i corones que arriben d’arreu sense parar. Al matí van desfilar davant el cos venerat, primer els alumnes de l’Institut Pasteur, després els empleats més modestos i els simples mossos de laboratori. L’emoció profundament sentida i ingènua d’aquella pobra gent que adorava l’il·lustre savi com si fos un déu, resultava encara més interessant i entendridora que la desfilada oficial del dia abans. Aquella escena de filial pietat mostrava el fervor amb què el vell mestre era estimat pels seus humils subordinats, que sempre hi trobaven un pare de bondat sense límits i d’incansable sol·licitud. Dimarts el fèretre va arribar a París. Davant l’Institut Pasteur [rue Dutot], el ministre d’Instrucció Pública, M. Poincaré, va rebre el cos de l’il·lustre savi en nom i representació del Govern, després de dirigir a Madame Pasteur sentides paraules de condol. Tothom, commogut, contemplava el rostre rígid però serè del cadàver, que tenia als seus peus el gran cordó de la Legió d’Honor.
