Albert Batet, president del grup de Junts al Parlament, va definir ahir Salvador Illa com “el gran anestesiador de Catalunya”. Va ser la manera d’ajuntar en un sol adjectiu la monòtona personalitat pública del president de la Generalitat (caricaturitzat al Polònia com algú capaç de pansir les plantes només de parlar-hi) i denunciar el que Junts qualifica de “desnacionalització” de Catalunya.
Però seria més precís considerar que la feina d’anestèsia nacional ha estat un treball en equip. De què li ha servit a l’independentisme haver tingut la majoria absoluta parlamentària? Per què dels més de 2 milions de vots indepes que es van recollir a les eleccions de desembre del 2017 es va passar als poc menys d’1,4 a les eleccions de maig del 2024? I això que, segons el CEO, encara hi ha un 40% de catalans que volen la independència. O sigui que, ja abans que Illa pogués “anestesiar-los”, molts independentistes van preferir canviar de partit o quedar-se a casa.
És cert que la tensió per aconseguir la independència no pot mantenir-se tan alta indefinidament com el 2017, i menys després del fracàs de l’objectiu final del Procés. Però la divisió estratègica que ha portat Junts, ERC i la CUP a buscar la foto en solitari, les constants hostilitats entre ells, els sermons i els discursos malhumorats, tot això, ha estat fonamental per adormir el projecte nacional de la plena sobirania. I no s’hi veu cap propòsit d’esmena, tampoc en els lideratges. I en política, com a la vida, si vols resultats diferents, no pots fer sempre el mateix.
