De no parlar del rescat a no parlar de res més

Recordo que als inicis del diari volíem fer una portada monogràfica sobre si teníem risc de ser rescatats, intervinguts per Europa, i què passaria. Devia ser el desembre del 2010, i era un exercici periodístic basat en rumors que tot just afectaven altres països sota sospita. Gent molt entesa em va convèncer que no féssim ni el tema ni la portada amb un argument demolidor: "Això no es pot ni dir". Com que la intervenció té un punt de psicològic, que un mitjà de comunicació hi especuli té un efecte negatiu, perquè la promou. En vam fer cas, em va semblar molt lògic, i em va quedar gravada la lliçó: utilitzar el fantasma del rescat li donava vida, com els fantasmes que fan perdre la son als nens, que només existeixen si en parles. En aquest any i mig han passat coses que ningú preveia, ja hi ha hagut intervencions i rescats. Quan preguntes als que manen en economia estan pessimistes, i quan atures la gravació i parlen off the record ho estan encara més. La prova més evident és que hem passat de no parlar del rescat per prudència a no parlar de res més. No hi ha polític, aquí i allà, que no justifiqui el que fa perquè si no ens intervindran. Si vaig entendre bé la lliçó, que en parlem tot el dia no ajuda a allunyar el rescat. El que no sé és si l'afavoreix, espero que no. I em temo que de tant parlar-ne l'acabem assumint com a inevitable. Per si de cas, perdó, per fer-ne l'article.