La passa endavant
En els darrers anys del franquisme i els primers de la Transició, no eren pocs els intel·lectuals demòcrates i catalanistes (penso, entre d'altres, en Joan Mascaró) que estaven convençuts que la democràcia, a Espanya, havia de comportar el reconeixement de la diversitat lingüística com un valor certament fonamental, un valor democratitzador. Però la Constitució del 78 (que eleva el coneixement del castellà com a deure de tots els espanyols, mentre rebaixa com a dret optatiu l'ús de les “altres llengües” de l'Estat) va consagrar una desigualtat que s'ha consolidat al llarg dels anys. A l'Espanya que presumeix de democràtica, hi ha una llengua de primera, el castellà, i unes “altres llengües” que són de segona. I per tant, uns ciutadans —i contribuents— que veiem cada dia vulnerats, i sovint burlats, mofats o atacats amb mala bava, els nostres drets lingüístics.
Aquest dimarts, al Congrés, s'ha donat una primera gran passa, realment important, per avançar cap a la correcció d'aquesta desigualtat. Que Vox sortís aïrada de l'hemicicle a la primera que un diputat va parlar en gallec (Besteiro, un socialista) serveix per recordar que aquesta turba feixistoide és la que governa amb el PP, amb càrrecs o amb acords de govern, al País Valencià, Balears, Aragó, Castella i Lleó i Múrcia, així com a una llarga llista d'ajuntaments i entitats supramunicipals. A les Balears, al País Valencià i també a Aragó es van posar ràpidament d'acord en un punt que per a ells és substancial: governar atacant la llengua catalana. El PP no es va aixecar dimarts al Congrés, però es va encastellar en abstenir-se d'usar els auriculars del servei de traducció, com en el seu dia van fer gala de no usar preservatius. Sempre, perquè no es trenqui Espanya.
Es critica que la passa endavant s'ha donat per interès, no per convicció. És la història de l'era Pedro Sánchez, que va aconseguir ser investit president per totes les forces que no formen part de la dreta ultranacionalista de PP, Vox i —fins fa poc— Ciutadans, i que des d'aleshores, amb mil problemes, ha aconseguit mantenir aquests suports, els de les esquerres i els independentistes. De convicció, tanmateix, sí que n'hi ha hagut per part de Francina Armengol, i va ser oportú que la portaveu de Junts, Míriam Nogueras, ho agraís en una intervenció bastant més inspirada que la de Gabriel Rufián, massa ocupat a reclamar mèrits i atenció per a ERC i per a ell mateix. Nogueras també va esmentar després la feina del titular d'Exteriors, Albares, el primer ministre espanyol a qui s'haurà sentit argumentar, en instàncies europees, allò que el català és una llengua europea amb deu milions de parlants. El camí per l'oficialitat a Europa també ha començat: no es va resoldre dimarts, però també és cert que cap país ha exercit de moment el dret de veto. Que es marquin dues velocitats, una per al català i una altra per al gallec i el basc, és mala notícia. La passa endavant s'ha donat, però els drets comporten sempre dos deures: conquerir-los primer, i, després, no deixar-los perdre.
