Què passarà el 14 de maig de 2048?
Només sabem del cert que caurà en dijous; la resta és força imprevisible. Em refereixo a la futura commemoració del naixement de l'Estat d'Israel. La creació d'aquest país el 14 de maig de 1948 va ser el resultat d’un llarg i confús procés marcat pel vell projecte sionista, per l’antisemitisme europeu que va arribar al paroxisme durant l'Holocaust, per les migracions jueves anteriors a la Segona Guerra Mundial, per la cínica geopolítica colonial de l'Imperi Britànic –que va prometre un mateix territori a jueus i àrabs– i, òbviament, per la Resolució 181 de l'ONU. Aquest document, per cert, explica coses de les quals sovint es fa abstracció quan s'analitza el conflicte; un resum exhaustiu fora massa llarg, però convido el lector a consultar-lo (es troba fàcilment a internet). El moviment de Theodor Herzl consolidat al Primer Congrés Sionista de 1897, esgrimia el dret del poble jueu a establir-se a la seva terra ancestral en legítima defensa, és a dir, com a resposta a unes discriminacions i persecucions que no eren en absolut imaginàries i semblaven anar a més. Després de la Segona Guerra Mundial, les imatges esgarrifoses dels camps d'extermini van corroborar que la diagnosi de Herzl, mort el 1904, tenien sentit: allò no podia tornar a passar. Aquest és, de fet, l'esperit de fons de l'esmentada Resolució 181, que no preveia de cap manera la discriminació dels palestins sinó la convivència de les dues comunitats. El que s'esdevingué després és prou conegut, per desgràcia. Cadascú pot subratllar o bé matisar el que consideri convenient, però hi ha certes coses que resulta difícil negar.
La Resolució 181 del 29 de novembre de 1947 proposava dividir el territori del Mandat Britànic de Palestina en dos estats independents. El 56% del territori per a l'estat jueu i el 43% per a l'àrab, tot i que els àrabs eren majoria demogràfica. Val a dir, però, que al territori jueu li tocava l'improductiu desert del Nègueb (13.000 km², més de la meitat del país). La Resolució preveia també una cooperació econòmica entre els dos futurs estats, i que Jerusalem fos un territori amb una administració especial. Aquesta és la part explícita del document. El seu rerefons –diguem-ne– moral era un altre: el poble jueu havia estat objecte d'una devastació sense precedents. L'anomenada Solució Final nazi és l'exemple perfecte d'un genocidi. Tenen raó els qui consideren que aquell malson apocalíptic no es pot comparar amb el que està passant avui a Gaza, però també tenen raó els qui afirmen que, encara que siguem davant de dues situacions històriques diferents, la política del govern Netanyahu s'acosta més cada dia que passa a un genocidi en tota regla. Una cosa és la legítima defensa contra el terrorisme, i una altra ben diferent una resposta militar grotescament desproporcionada que ha causat un nombre de víctimes innocents inassumible.
Què passarà, doncs, el dijous 14 de maig de l'any 2048? L'Estat d'Israel celebrarà amb normalitat el centenari de la seva creació? Em semblaria molt improbable que fos així. El govern de Netanyahu ha creuat una línia vermella –vermella de sang– que ara mateix ja no té retorn. Un cop traspassada, el destí d'Israel pot ser el d'un estat pària com qualsevol altre, amb la complicitat dels Estats Units o la incondicionalitat diplomàtica d'Alemanya, o sense. La línia vermella vulnerada no s'esborrarà. Els últims dies, països tan rellevants com el Regne Unit, el Canadà i Austràlia han reconegut de manera oficial l'estat palestí. Aquest reconeixement avui va més enllà d'un estètic quedar bé en política internacional: desacredita l'Estat d'Israel, l'ubica en una zona obscura de la història que fins ara havia bandejat. En aquesta zona obscura hi havia la Sud-àfrica de l'apartheid, per exemple.
Més enllà de la Resolució 181 de l'ONU, la base de la legitimitat moral de l'Estat d'Israel ha estat la condició de víctima, al meu entendre innegable, del poble jueu. El govern de Netanyahu, que no és el poble jueu, ha esmicolat aquesta legitimitat d'una manera ara mateix irreversible. Com serà Israel el dijous 14 de maig de l'any 2048, si és que encara existeix tal com el coneixem ara? No ho sé pas, evidentment. Falten vint-i-tres anys, que són molts anys, i el temps esborra moltes coses. Aquesta, tanmateix, no és gens anecdòtica. Fins i tot si avui mateix hi hagués un alto el foc total, es permetés la distribució de l'ajuda humanitària, etc., el mal ja estaria fet. No, tot això ja no pot esborrar-se. Les causes justes no caduquen, però la manera de defensar-les ha de tenir sempre restriccions.
