29/07/2022

Paula Bonet i els assetjadors 2.0

3 min
Entrevista d'Esther Vera a Paula Bonet

La justícia ha considerat culpable l’assetjador de l’artista Paula Bonet , el qual ha estat denunciat per altres dones per uns missatges amenaçadors que s’iniciaven en l’àmbit 2.0 i que acabaven transcendint-lo, transgredint-lo, fins al punt d’extrapolar-se a la vida real. El diari ARA es feia ressò fa només uns dies d’alguns testimonis , i provoca esgarrifances adonar-se de fins a quin punt és perillosa la sensació d’accessibilitat que és inherent a les xarxes; una pseudoproximitat que es tradueix, com en el cas que ens ocupa, en l’abús d’una confiança que en realitat és inexistent; en la projecció d’unes sensacions o percepcions que són completament alienes a la persona receptora d’aquestes atencions o exigències sobtades. 

El concepte d’exigència esdevé clau, de fet: algunes de les dones que parlen d’aquest assetjador posen l’èmfasi en el to demandant dels seus missatges, en la recerca d’una reciprocitat que, en cas de no produir-se, es tradueix en uns sentiments de ràbia, rebuig, frustració i impotència que es verbalitzaven mitjançant un to de menyspreu, insultant, ofensiu, propi del narcisista que se sent infravalorat i que opta per enfadar-se amb la persona que ha decidit privar-lo d’una bilateralitat en les atencions. 

La idealització de l’altre i, sobretot, l’objectivització o la conceptualització d’un subjecte que no es coneix més enllà de la seva projecció pública és un perill intrínsec de les xarxes socials. Per això hi ha seguidors de famosos que semblen sentir-se propers als objectes de la seva admiració, en comptes de concebre’ls com a individus inaccessibles, situats en una mena de pedestal molt allunyat de la seva vida, que és el que es feia abans de les dinàmiques virtuals que dominen la nostra existència. Seguir algú a les xarxes no ens converteix en amics d’aquesta persona, i fer un seguiment exhaustiu de les rutines que el subjecte en qüestió decideix mostrar no hauria de convertir-se en una invitació als comentaris privats, a l’allau de missatges elaborats en un to de confiança molt inapropiat, rotundament fora de lloc, sobretot quan van acompanyats d’exigències de retorn en els suposats afectes. 

L’actitud evidentment malaltissa, patològica, de l’assetjador de Paula Bonet va més enllà de l’admiració o de cap forma d’enamorament platònic envers l’artista i, en comptes de circumscriure’s a la irrealitat 2.0, gosa anar molt més enllà i oscil·la sense escrúpols entre l’estima i l’odi, entre la fúria i l’adoració, entre l’amenaça real i l’obsessió crònica. I si bé el cas d’aquest subjecte és extrem, ens serveix per posar el focus en una tendència que, sense arribar a aquests nivells radicals, esdevé un mecanisme d’intrusió i d’invasió molt molest i preocupant, atès que obliga el receptor de la conducta a conviure amb el temor que es reprodueixin aquestes actituds fora de la virtualitat. I és que, actualment, la frontera entre intimitat i esfera pública és més difosa que mai, i aquesta ambigüitat es torna un laboratori perfecte per experimentar amb noves formes de flirteig, de tempteig i de manifestació d’idolatria, les quals poden ser més o menys tolerables quan es limiten als comentaris esporàdics i moderats però que són, en canvi, exageradament preocupants quan se succeeixen de manera excessiva, compulsiva, a deshora, i sense cap tipus d’empatia o consideració envers l’espai privat i íntim de l’altra persona. 

Les xarxes socials són una bona manera de conèixer persones, i no és estrany, de fet, que, més que conèixer gent nova, en alguns casos, i sobretot en alguns gremis, acabem “desvirtualitzant-la” quan hi coincidim fora de les xarxes. És normal i molt comú interactuar amb perfils afins als quals no posem cara i ulls més enllà de la imatge que il·lustra el compte de Twitter o d’Instagram, i pot ser fins i tot divertit personificar-los i tornar-los “reals” sense una bombolla 2.0 fent d’escenari. Com tot, doncs, les xarxes no poden ser les culpables d’aquestes noves fórmules d’assetjament, sobretot perquè el perill més gran continua tenint lloc quan l’assetjament s’extrapola a la vida real, a una realitat tangible que no hi entén de likes ni de bloquejos a un clic. 

Tanmateix, cal tenir present que la mateixa accessibilitat que afavoreix el sorgiment d’uns vincles positius entre persones té un revers fosquíssim en casos com aquest, i això ha d’alertar-nos i ha d’impel·lir-nos a revisar algunes conductes potencialment amenaçadores o angoixants, com ara el bombardeig de missatges 2.0 a una desconeguda, siguin quines siguin les intencions.

Laura Gost és escriptora