20/03/2022

Pedro Sánchez i “el pacte de la vergonya”

3 min

Del que parlarem és del segon daltabaix que, el passat mes de febrer, acabaria convertint-se en el preludi de l’assassinat polític de Pablo Casado. El primer va tenir lloc el 3 de febrer, quan el diputat Alberto Casero, des de casa estant i torturat per la gastroenteritis, es va fer un terrible embolic amb les tecles del seu ordinador i va propiciar que la reforma laboral del govern de Pedro Sánchez s'aprovés. 

La segona desgràcia, que és la que ara ens ocupa, va arribar uns dies més tard, el diumenge 13 a la nit . Va ser aleshores quan, amb els resultats dibuixats a les pantalles, va quedar clar que la maniobra dissenyada per Casado per agafar embranzida per a les eleccions espanyoles de 2023 havia sigut un nyap colossal. No sols perquè els resultats del PP havien resultat més esquifits de l’esperat i els populars necessitessin Vox per seguir en el poder. Al cap i a la fi, el PP governa amb l’auxili dels ultres a Madrid, Andalusia i Múrcia. No. El drama és que aquesta vegada Vox volia entrar al govern.

En els dies anteriors a la votació primer en forma d’insinuació i després ben clarament, Vox havia anunciat que aquell cop les coses no anirien com havien anat fins llavors. Si l’aritmètica li era favorable, Vox exigiria formar part del nou govern autonòmic. Així és com, el 13 a la nit, el PP, Alfonso Fernández Mañueco i Casado quedaven atrapats. Haurien de decidir entre dues opcions dolentes: repetició d’eleccions (que molt probablement no millorarien les coses, ans al contrari) o governar amb Santiago Abascal i la seva sòrdida tropa.

El desenllaç vostès, amables lectors, el coneixen prou. Després de la defenestració de Casado i amb Alberto Núñez Feijóo ja com a president del PP in pectore, Fernández Mañueco acorda amb Juan García-Gallardo, de Vox, el repartiment del govern de Castella i Lleó. El que no havia passat fins ara, és un fet: Castella i Lleó tindrà un executiu de PP i Vox. Era el 10 de març. Feijóo s’havia limitat en els dies anteriors a desplaçar la decisió –i la responsabilitat– a l’àmbit regional, tot deixant, almenys formalment, el sarau en mans dels populars castellans.

I el PSOE, què va fer durant tot aquest temps per impedir que Vox arribés al poder? Per impedir el que el mateix PSOE ha batejat com “el pacte de la vergonya”? No cal dir que quan Vox va anunciar el seu gir i va proclamar la seva determinació de ser al govern, els socialistes tot just van poder impedir que se’ls escapes un somriure maliciós. Quan les urnes van confirmar que el PP s'havia ficat en un parany, en un dilema sense solució, Pedro Sánchez va brindar, cínicament, el seu ajut als populars, sempre que trenquessin amb Vox a les comunitats on governen gràcies al suport parlamentari de l’extrema dreta. Per descomptat, Sánchez sabia perfectament que la seva exigència era inassumible. Per la seva banda, Casado, que és qui va tenir la brillant idea d’avançar les eleccions regionals, s’ha espolsat qualsevol responsabilitat i ha endossat a Feijóo el que ha succeït.

A desgrat d’això, un cop consumat l’acord de govern, els socialistes i la resta de l’esquerra van abraonar-se ferotgement sobre Feijóo i el PP. Així, per exemple, han espremut tot el possible unes declaracions desaprovatòries de Donald Tusk, líder dels populars europeus i expresident del Consell Europeu, realitzades a preguntes dels periodistes. 

Sánchez, per la seva banda, s’ha posat pompós i repeteix, així com la majoria de mitjans de comunicació afins als socialistes, que l’acord a Castella demostra què és el PP en realitat, un partit que ha renunciat, afegeix, a mantenir un “cordó democràtic” (que és el que abans se’n deia cordó sanitari) per aïllar els de Santiago Abascal. El PP, continua el discurs des de l’esquerra espanyola, s’hauria d’avergonyir d’aquesta complicitat i de no fer com correligionaris seus d'altres països, que malden per tallar el pas a l’extrema dreta.

La realitat és que el PSOE, tot i poder, no ha mogut ni un dit per impedir que Vox governi a Castella i Lleó. Senzillament el PSOE ha vist que el PP, tot i haver guanyat, estava ficat en una ratera. I s’ha dedicat a esperar l’acord PP-Vox, preparat per, tot seguit, fingir que s’escandalitzava, censurar-lo durament i treure’n tot el rèdit polític possible. Una actuació merament tàctica de desgast de l’adversari. Si Sánchez i el PSOE tinguessin les sòlides conviccions democràtiques que exigeixen al PP, el que haurien d’haver fet és oferir suport parlamentari a Mañueco (el PSOE té 38 escons al Parlament castellà, només 3 menys que el PP) i arraconar Vox a l’oposició, com, per cert, fa l’esquerra en altres latituds. El PSOE, en definitiva, no està en disposició de donar lliçons sobre el que ha succeït a Castella i Lleó.

Marçal Sintes és periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)
stats