Pensar amb el fetge

La política és una qüestió de prioritats i la prioritat no és el país, entès com la millora de la vida dels ciutadans. En el seu món autocontingut, molts polítics es distancien d’unes altres realitats i de les conseqüències dels seus actes. Intoxicats d’escoltar-se només a ells mateixos, acaben d’enviar a la paperera uns pressupostos catalans expansius i, de retruc, els de l’Estat. Ja perdonaran la contundència de l’afirmació. Res més lluny de la voluntat de sumar-me a l’antipolítica, però sí a l’assenyalament de la frivolitat i la irresponsabilitat amb què es dinamiten uns pressupostos i la gestió que signifiquen. Fins que socialment no es retin comptes i tampoc fins que no hi hagi capacitat d’establir consensos ideològicament transversals sobre els fets, aquest país no funcionarà a la velocitat que mereix el millor del seu teixit econòmic, empresarial, acadèmic i social.

Etapes o continu

Que l’amnistia obria una nova etapa era clar, però no la imminència d’unes eleccions convocades per un cúmul de fets que van des de la insuficiència negociadora d’ERC a la voluntat de Junts de veure agonitzar el contrincant, passant especialment per l’embolic en què s’han ficat els comuns mentre busquen una missió que els singularitzi i els salvi de la irrellevància a l’Ajuntament de Barcelona i la frenada de Sumar. Com més avancen els dies i s’aclareixen els calendaris, és més gran la impressió que els comuns han caigut en una trampa que beneficia ERC i el PSC, que estan organitzats i amb la campanya preparada.

El moviment dels comuns ha provocat la carambola d’unes eleccions que replantegen també el calendari electoral a Espanya. Tenim al davant cinc mesos pràcticament inhàbils. El 21 d’abril es votarà al País Basc, el 12 de maig al Parlament de Catalunya i el 9 de juny al Parlament Europeu. Mentrestant, quan el filibusterisme del PP ho permeti i depenent de l’originalitat de la intromissió judicial, es començarà a aplicar la llei d’amnistia, que ho dominarà tot.

Els politòlegs sobredimensionen el vessant racional de les decisions polítiques. Cada dia més, en canvi, la política i la decisió de vot apel·len a l’emocionalitat. Serà també el cas d’aquesta campanya electoral.

Al món de Junts l’estratègia és “continuar el trajecte” des de la presidència de la Generalitat. El seu èxit dependrà de la capacitat de reactivar el sentiment d’humiliació que va provocar l’aplicació del 155 i la ràbia pels fets de l’1 d’octubre set anys després. Junts planteja la tornada de Carles Puigdemont com el retorn solemne del president legítim. Com si el temps no hagués passat. L’expresident Puigdemont avalua tornar a Catalunya en campanya i, de fet, qualsevol intervenció judicial pot multiplicar les seves expectatives electorals.

Emocionalitat

La crida a les emocions dels electors serà més intensa que el plantejament d’objectius i els mètodes per complir-los. Però Catalunya necessita un govern ambiciós, coherent, realista i que sigui capaç de fer un salt en matèria d’ensenyament, millora del sistema de salut, sostenibilitat de l’estat del benestar, competitivitat econòmica i industrialització de futur. També es necessiten polítiques de protecció de la llengua i la cultura per evitar convertir-nos en un Zara més d’un món que tendeix a l’homogeneïtzació a una gran velocitat.

L’amnistia és un gran pas endavant i pot representar la fi de la captura emocional de la política que hem viscut aquests últims anys. Però contenir les emocions pot no interessar als nostres representants. Situar-se en la denúncia de la injustícia i el dolor del ressentiment és temptador i humanament comprensible. Això no significa, amb tot, que sigui la millor manera de fer avançar un país amb greus problemes i enmig d’un món que no ens espera. Als uns i als altres els hem de demanar pragmatisme i un pacte de mínims entre ells. El benestar de la ciutadania depèn del que els polítics fan i també del que deixen fer a les forces socials. Ningú no sembla que hagi de tenir una majoria absoluta i els votants tenim dret a saber què es farà amb la nostra decisió, encara que sigui per retreure la mentida quan incompleixin els vetos que avui s’establiran.

Si hi ha un tema sobre el qual els catalans necessiten concentració d’esforços és el del finançament. Més enllà de les emocions, pot ser un argument de vot útil. Quin és el pla? Quin és el grau de sobirania que busca cadascú? Més enllà de les crides a votar amb el fetge que plantegi el PSC contra la carcúndia a Espanya i per passar pàgina del trauma, més enllà de les crides dels sobiranistes contra les humiliacions del socialisme, més enllà de les manipulacions emocionals, aspirem a saber què proposen i també com proposen arribar-hi. A banda de les emocions, cal un full de ruta clar i pel qual es retin comptes.