18/07/2022

El periodisme del dit de Neró

4 min
Els periodistes no sempre respecten la deontologia de la professió.

Sí, segurament vàrem ésser massa prudents, cauts o timorats a l’hora de dir-ho en veu alta, perquè el fenomen no ha estat mai un secret: em refereixo al naixement i la consolidació a Madrid, de la Transició ençà, d’un tipus de diguem-ne periodisme ensuperbit, arrogant fins a la patologia, convençut que la seva missió no era analitzar i explicar la realitat político-social, ni fiscalitzar les administracions públiques, ni tan sols denunciar males praxis o corrupcions; que, erigint-se en primer –res de quart!– poder de facto (si bé lliure de qualsevol escrutini democràtic), creia i creu que el seu rol consisteix a fer tremolar un ministre mitjançant una columna d’opinió agressiva, a posar contra les cordes un president del govern –o un aspirant a ser-ho– gràcies a un grapat d’editorials hostils, a dictar el rumb, la gestió i el discurs de l’executiu de torn... Que aquest “periodisme king’s killer”, eventualment aliat amb poders econòmics o altres, hagi prosperat a Madrid infinitament més que a Barcelona té una explicació senzilla: és allà on resideix el poder de veritat, la Moncloa, els ministeris, el BOE, els grans centres de decisió financera, judicial, etcètera.

Ara, arran dels enregistraments de Villarejo amb el director de La Sexta, ha sorgit un escàndol una mica fictici. Fictici, perquè Antonio García Ferreras, encara que ell es cregui digne del Pulitzer, no és més que un pobre peó utilitzat per forces que el superen. Aquesta manera de fer de la qual ell ha esdevingut caricatura té precedents força antics i de talla molt superior.

Aquest pseudoperiodisme que, com Neró amb el seu dit polze, pretén decidir sobre la vida o la mort de governs i polítiques democràticament investits, ha tingut i té expressions llunàtiques, estrafolàries, malaltisses. Per exemple, un Federico Jiménez Losantos obsedit des de fa més de quatre dècades en la croada contra la llengua i el nacionalisme catalans, gran paladí mediàtic d’UPyD primer, de Ciutadans després (quina vista!). O, més jove, un Eduardo Inda Arriaga i el seu Ok Diario, disponible per a tota mena d’intoxicacions, filtracions i altres tasques de clavegueram.

Però, sense embrutar-se tant les mans i a una escala molt més gran, és el que ha fet Pedro J. Ramírez durant dècades, primer al capdavant de Diario 16 (1980-1989) i, sobretot, d’El Mundo (1989-2014). Certament, els GAL van ser una banda criminal, el braç d’un terrorisme d’estat teledirigit des del govern socialista de l’època. Ara, ¿algú creu que Pedro J. va fer investigar aquest assumpte i el denuncià al seu diari per purisme democràtic, perquè creia que ETA havia de ser combatuda amb escrupolós respecte pels drets humans? A parer meu, ho va fer per tombar Felipe González, per demostrar-li a l’aleshores inquilí de la Moncloa quién manda aquí. Aquella no va ser una confrontació entre periodisme lliure i política fosca, sinó la doble exhibició de força de dos poders que jugaven brut. ¿I què direm de l’obstinació de Ramírez –descaradament al servei del PP– donant pàbul, a partir del 2004, a les teories conspiratives sobre l’autoria de l’11-M? ¿Es preocupà, el “gran periodista”, de verificar l’autenticitat de les notícies d’El Mundo sobre comptes corrents ocults de dirigents independentistes, el novembre-desembre del 2012?

La figura i el rol de Pedro J. Ramírez tenen un revers, o un anvers, en la persona de Juan Luis Cebrián. Artífex indiscutible de l’ascens del diari El País a l’hegemonia informativa espanyola durant l’últim quart del segle XX, aquesta posició dominant, i la promiscuïtat amb el PSOE felipista, van aguditzar el complex de superioritat de Cebrián, la seva convicció de ser un actor polític crucial i intocable; sobretot després que, el 2007, desaparegués el contrapès representat per Jesús de Polanco. I quan, el 2016, es trobà amb un nou lideratge socialista poc dòcil, no dubtà a utilitzar el diari com a màquina de guerra contra aquell Pedro Sánchez “insensato sin escrúpulos que no duda en destruir el partido que con tanto desacierto ha dirigido”.

Els efectes tant reputacionals com comptables d’haver situat El País “a la dreta de l’Abc” –així l'hi va dir, sembla, un dels principals accionistes–, i la resurrecció política de Sánchez, van obligar a apartar Cebrián de qualsevol responsabilitat executiva a Prisa, i a mirar de retornar el diari als seus orígens ideològics. Però l’ara Presidente de Honor de El País, com es pot veure en l’article que hi va publicar el dilluns dia 11, no ha renunciat a fòbies ni a fixacions: l’obsessió contra Podem (“el cinismo de la extrema izquierda”) i el menyspreu per Sánchez, titllat de “mentiroso compulsivo”.

Dins l’ecosistema d’aquest periodisme coactiu madrileny –"Si no fas el que jo et dic, et destrossaré"– hi ha, naturalment, figures menors, individus que somien ser un Pedro J. o un Juan Luis però no hi arribaran mai. Gent com ara Mauricio Casals, president del diari La Razón i investigat en l’operació Lezo; o el seu subordinat i director de la mateixa capçalera, Francisco Marhuenda, gran amic de José Manuel Villarejo. Amistat ben lògica: l’un és excomissari, l’altre comissari honorari, i tots dos han “prestado grandes servicios a España”.

Joan B. Culla i Clarà és historiador
stats