Els periodistes i la independència

Els nord-americans anomenen non fiction novel aquelles obres literàries que estan basades en fets reals, però en què predomina la voluntat literària i d'estil. L'obra canònica d'aquest gènere és A sang freda de Truman Capote, la història d'un brutal assassinat en una petita població de Kansas. Capote va trigar set anys a enllestir la novel·la després d'una investigació extenuant en què va arribar a intimar amb un dels assassins. L'obra, electritzant i lírica a la vegada, destaca per la profunditat psicològica dels personatges i va marcar un abans i un després. El periodisme i la literatura, dues formes d'aproximació al boirós concepte de veritat.

Una definició de periodista que m'agrada molt és aquella que diu que és el tercer en discòrdia. M'agrada perquè inclou la idea que és algú que se situa en un pla diferent al de la resta de la gent, algú que manté forçosament una distància amb els fets que explica, i és precisament aquesta condició externa la que li atorga credibilitat. El periodista, doncs, ha triat voluntàriament separar-se de la societat per explicar-la , tot i que pateix la paradoxa de l'antropòleg que estudia el comportament d'una tribu, és a dir, que l'observador influeix en l'observat. Sovint es considera els periodistes com a activistes, i certament sovint es traspassen certes línies i és així, però en realitat la manera que té un reporter de canviar la realitat és informar sobre ella. Aquest és, justament, el nostre activisme. Revelar una veritat amagada, allò que d'una altra manera no se sabria.

Faig aquesta introducció perquè els periodistes que actualment treballem a Catalunya assistim en directe a un procés de dimensions històriques, el de l'emancipació nacional catalana, que és, per sobre de qualsevol altra consideració, una gran història. I és una història que hem de traslladar al nostre públic amb el màxim rigor i precisió, però que no està exempta d'una forta càrrega emocional que resulta indefugible. Així ho viuen molts ciutadans (només calia passejar per la manifestació de la Diada), els polítics (com va ser visible dimarts al Parlament), i, també cal dir-ho, entre els periodistes.

Perquè no ens enganyem: els periodistes també són ciutadans de carn i ossos, també tenen opinions, també vibren amb unes causes i no amb d'altres, i també, tot cal dir-ho, treballen en empreses que també tenen interessos i ideologia. Tot plegat és especialment pertinent recordar-ho en uns moments en què el relat periodístic dels esdeveniments serà clau per condicionar-ne el rumb. Els periodistes som també actors d'aquest procés històric des del moment en què som els encarregats d'explicar-lo. I és cadascú de nosaltres, quan s'enfronta al full en blanc, que ha de fer una reflexió serena sobre quin és el seu paper i com l'ha d'exercir en el dia a dia sense trair-se ell mateix.

Al meu entendre el millor favor que podem fer els periodistes al procés que ha encetat el país és ser el màxim de fidels als principis que guien la nostra professió: informar, amb veracitat i rigor, no amagar res i oferir el màxim de punts de vista. Tot i això, no podem obviar que aquesta és una gran història col·lectiva carregada d'emocions (que inclouen la por tal com ha recordat Javier Cercas aquesta setmana), dubtes i aquesta sensació de vertigen que ens envaeix a tots.

Però fins i tot Cercas ha d'admetre que la història d'un poble que es rebel·la contra el seu destí (ser una autonomia més d'un estat que li és hostil), i que tant pot fracassar com reeixir, resulta fascinant. I un repte periodístic majúscul: explicar els fets sense perdre la connexió emocional que et lliga amb el lector, però sense traspassar la línia de l'activisme. Difícil, però no impossible. I en tot cas, una obligació.

Més continguts de