16/06/2022

Peter Pan a la universitat

3 min
Estudiants fent la selectivitat a la UAB

Els exàmens de selectivitat ocupen uns quants titulars de diari any rere any. Sempre hi ha algun aspecte a destacar: els textos escollits , les preguntes imprevistes , les polèmiques sorgides durant la realització de les proves, els percentatges d’alumnes que han aconseguit arribar a les PAU perquè han aprovat el batxillerat, la mitjana de nota que es requereix per entrar a una carrera o una altra. 

Les proves d’accés a la universitat es presenten com el clímax de l’educació secundària postobligatòria. Fa molt de temps que el batxillerat s’ha consolidat com una mena de cursa de resistència orientada a una meta, la selectivitat, que gairebé es percep com una finalitat en si mateixa, i no tant com el pròleg d’uns estudis que, en darrera instància, hauran de proporcionar la formació adient i les habilitats adequades per poder optar a un lloc de treball estimulant. 

Fa un temps que Twitter es va fer ressò de la reunió informativa que organitzava una universitat per tal d’explicar la seva oferta educativa. Fins aquí tot bé. Però el detall que trontollava era el públic a què es destinava la reunió: els pares i les mares de l’alumnat. L’afer no va passar desapercebut i va generar tota mena d’opinions. Alguns tuitaires consideraven just que els progenitors estiguessin al cas de les possibles tries formatives que estaven a l’abast dels seus fills de divuit anys, sobretot si ells eren els qui finançarien la carrera. D’altres, diria que la majoria, van trobar en aquesta polèmica un nou argument a favor del discurs que denuncia la progressiva infantilització de l’àmbit universitari. En aquest sentit, la universitat s’hauria convertit per mèrits propis, i amb l’ajuda inestimable del pla de Bolonya, en una mena de prolongació de l’institut però amb una diferència substancial: al final de la carrera no hi ha un examen que cal preparar-se, sinó una vida i una feina reals en les quals les preguntes i les respostes canvien cada dia. 

Que els pares i les mares dels estudiants es plantegin, ni que sigui remotament, la possibilitat d’anar a una reunió informativa sobre el futur acadèmic del seu fill major d’edat ens hauria d’arribar més com un despropòsit que com una mera excentricitat. La idea d’escollir el propi futur com a adult jove, no ja amb l’assessorament i la complicitat dels progenitors, que seria molt natural, sinó directament amb la seva tutela i supervisió, explicaria, en part, la falta d’autonomia i de maduresa que palesen molts joves: en una època en què independitzar-se econòmicament és complicat, l’emancipació emocional hauria de ser molt més prematura, perquè s’hi sustenten les bases de llibertat que es requereixen per ser un adult que apel·la al dret a decidir la seva vida, el seu camí, que diria Frank Sinatra. 

Seguint amb les PAU, una cosa és veure pares i mares que donen suport als fills i les filles i que els pregunten com ha anat tot, i una altra és percebre l’angoixa de qui ho viu tot en primera persona i com una segona oportunitat. Aquí, evidentment, no parlo de la qüestió econòmica o logística que interpel·la directament els pares i les mares, sinó que em refereixo a com pot ser de delicat entendre el futur de la descendència com un projecte fet a sis, a vuit, a catorze mans, i construït sobre la intuïció que aquell i no un altre deu ser el camí adient; el camí que va començar amb una selectivitat estressant i que acabaria amb el darrer màster. Perquè el pla de Bolonya també ha generalitzat la sensació que sense màster no pots anar enlloc, la qual cosa xoca frontalment amb les poques previsions de feines que s’adaptin a les expectatives creades des d’abans de l’examen d’accés a la universitat.

La selectivitat és la meta amb què es posa punt final a una etapa educativa llarga, però potser hauria de ser, també, l’etapa amb què es conclou la minoria d’edat entesa en un sentit transversal. Per això cal integrar el que vindrà després com la primera partida sense normes tan clares, sense esquemes ni apunts ni esborranys: com la vida adulta que comença i que requereix un suport enfocat a l’enfortiment de la personalitat emancipada, en comptes d’afavorir una visió infantiloide i peterpanesca fins i tot en una etapa universitària que, si no es va amb compte, podria acabar deixant cadàvers emocionals postuniversitaris a les portes dels vint-i-cinc o dels trenta anys; cadàvers emocionals que, per cert, probablement recordaran amb nostàlgia que fàcil i plàcida era la vida quan sabies què havies de contestar als exàmens.

Laura Gost és escriptora