La pistola de Feijóo

En democràcia les armes no s’han de barrejar amb les idees

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

La setmana passada vaig llegir a l’ARA una frase d’Alberto Núñez Feijóo, en aquell moment president en funcions de la Junta de Galícia i ara també, però amb 13.000 vots més de majoria absolutíssima. El comentari em va provocar una repugnància gairebé física: “No podem negociar amb la pistola del separatisme damunt la taula”. L’Antoni Bassas s’hi va referir molt sensatament, per cert. Encara que sembli una sortida de to, aquesta frase és potser la mostra més evident que el nacionalisme espanyol continua sense arguments. Necessita recórrer als temps passats del terrorisme, i fer comparacions que, més que capcioses, són directament imbècils. Podríem jugar amb les simetries i dir: “No podem negociar amb l’estat espanyol mentre el partit que va fundar un exministre de la dictadura franquista sigui al poder”. No ho farem, però, perquè no es tracta ben bé d’una simetria. En la comparació de Feijóo hi ha una pistola imaginària o falsa, una quimera, un pobre recurs retòric, mentre que el significat històric de Fraga Iribarne, fundador del PP, és rigorosament real.

A Núñez Feijóo el van fotografiar l’any 1995 en un iot d’un conegut delinqüent i narcotraficant gallec. La impunitat va prevaldre

Feijóo és un producte típic de l’autonomisme, que és una estructura inevitablement i constitutivament corrupta. Al cap de 38 anys de rodatge, això ja es pot dir d’una manera taxativa, sense necessitat d’endolcir-ho amb matisos. L’essència de l’autonomisme derivat de la Constitució del 78 consistia i continua consistint en el següent: no saber mai amb exactitud qui mana sobre què, començant pel calaix on estan desats els quartets. Això implica un estira-i-arronsa perpetu, confús i enervant que, al capdavall, genera una concepció truculenta i purament gestual de la política. És tot just en aquest hàbitat malsà on tipus com Feijóo s’adapten -en el sentit més sòrdidament darwinià del terme- i prosperen. A finals de la dècada dels 70, el cafè per a tothom va servir per difuminar el caràcter plurinacional d’Espanya i reduir a l’absurd la legitimitat, i fins i tot la legalitat, de la Generalitat republicana (el restabliment de la qual, no em cansaré mai de repetir-ho, és anterior a la Constitució espanyola, de la qual no deriva).

Gairebé quatre dècades després, el cafè per a tothom té altres funcions. A Extremadura, per exemple, una de cada quatre famílies viu de la funció pública. Per ser exactes, un 25,6% dels treballadors d’aquella comunitat són funcionaris. És molt. Massa. A Catalunya el percentatge només és d’un 10%. Nuñez Feijóo forma part d’aquest ecosistema insostenible i inviable sense l’asfíxia fiscal a Catalunya, i és per això que parla de pistoles imaginàries. No pot parlar d’una altra cosa. No té arguments. I no en té perquè, de fet, no existeixen: ¿qui podria justificar convincentment una aixecada de camisa d’aquest calibre? No es pot. En canvi, és possible apel·lar sense gaires problemes a pistoles imaginàries, perquè parlar és gratis i, a més, un sistema judicial colonial no actua mai d’ofici contra els seus, encara que en diguin de l’alçada d’un campanar. Un pot parlar de pistoles imaginàries només quan en té de reals, de les de debò, de les que poden matar. Perquè resulta que sí, que les pistoles existeixen. Retinguin aquestes sigles: HK USP. No són el nom de les de les pistoles fictícies del separatisme, no, sinó tot just el de les que utilitzen avui molts exèrcits d’Europa, inclòs l’espanyol. En democràcia les armes no s’han de barrejar amb les idees. Per si de cas, però, no oblidin aquestes cinc lletres. Mai se sap. Heus aquí una lliçó paradoxal a tenir en compte: un pot jugar a les amenaces inventades quan té la capacitat d’amenaçar realment amb modernes i eficients pistoles alemanyes Heckler & Koch -que això és justament el que volen dir les sigles HK- o amb tancs.

A Núñez Feijóo el van fotografiar l’any 1995 fent l’hortera en un iot d’un conegut delinqüent i narcotraficant gallec, Marcial Dorado. Possiblement en aquell ambient patibulari sí que n’hi havia alguna, de pistola, i no era la del separatisme. En relació a aquelles fotos, la impunitat va prevaldre, òbviament. No només no va passar res, sinó que diumenge va guanyar 13.000 vots d’admiradors de Rita Barberá i Bárcenas. Fa només uns dies, en una entrevista que Víctor Maceda li va fer a la revista El Temps, Xosé Manuel Beiras definia Feijóo de la següent manera: “Feijóo és un macarra, un mercenari [...]. Feijóo és un paràsit infecciós, no és ningú. Si Fraga ressuscités i el veiés li fotria una hòstia”. Fi de la cita. Deunidoret.

Més continguts de