Publicitat
Publicitat

Un pla per a la crisi migratòria de la UE

La política d’asil que va sorgir de les negociacions del mes passat entre la Unió Europea i Turquia ja s’està fent efectiva. Fins ara uns 325 sol·licitants d’asil han sigut deportats a Grècia. I aquesta política té quatre defectes fonamentals: va ser negociada amb Turquia i imposada a la UE per la cancellera alemanya, Angela Merkel; està molt infrafinançada; no és voluntària, ja que estableix quotes a les quals s’oposen molts estats membres i obliga els refugiats a instal·lar-se en països on no volen viure, i converteix Grècia, de facto, en una cleda per als sol·licitants que hi són.

Totes aquestes deficiències poden corregir-se. La Comissió Europea va reconèixer-ne algunes implícitament el 6 d’abril, quan va emetre una nova sèrie de propostes per a la reforma de la política d’asil europea. Però aquestes propostes mantenen el sistema de quotes obligatòries, cosa que mai funcionarà.

Crec que una política d’asil integral per a Europa hauria d’establir un objectiu anual ferm d’entre 300.000 i 500.000 refugiats. És una xifra prou gran per donar garanties als refugiats que en algun moment podran arribar al seu destí, i prou petita per ser implementable en un clima polític desfavorable com l’actual. El criteri hauria de ser que els refugiats que estiguin decidits a anar a un lloc determinat hagin d’esperar més que els que acceptin el país que se’ls assigni. Dit això, els sol·licitants d’asil registrats hauran d’esperar torn allà on siguin.

Aquest sistema és molt més barat i menys traumàtic que el caos actual, del qual els migrants són les principals víctimes. Per evitar transgressions n’hi hauria prou establint que els que pretenguin saltar-se el torn perdran el lloc a la llista d’espera.

Aquest pla demanaria almenys 30.000 milions d’euros a l’any, que es destinarien a usos com ara donar a Turquia i altres països veïns del conflicte suport financer suficient perquè els refugiats que tenen al seu territori puguin treballar i enviar els seus fills a l’escola; crear una oficina d’asil i una policia de frontera paneuropees; resoldre el caos humanitari a Grècia, i establir criteris comuns a tota la UE per a la recepció i la integració dels refugiats.

A la UE no li falta capacitat per recaptar aquesta xifra, que és inferior al 0,25% del PIB combinat dels seus 28 membres (de més de 16 bilions d’euros), i menys del 0,5% de la despesa pública combinada. El que falta és voluntat política. Les regles fiscals de la UE impedeixen a la majoria dels països membres augmentar el dèficit i emetre deute per finançar-lo. Per això no només no es va considerar seriosament una proposta així, sinó que ni tan sols es va plantejar.

Tard o d’hora caldrà crear nous impostos per fer front a la crisi dels refugiats. La política actual d’assignar fons insuficients any rere any no serveix de res. En canvi, una “onada de fons” massiva des del primer moment permetria que la UE respongués més efectivament a algunes de les conseqüències més perilloses de la crisi, ja que ajudaria a transformar l’actual dinàmica econòmica, política i social de xenofòbia i indiferència. A la llarga, això reduiria el cost total de contenir la crisi dels refugiats.

I si el que volem és aprofitar la posició comptable de la UE per demanar prestada la massa de fons necessària, d’arguments favorables n’hi ha de sobres. Els tipus d’interès a tot el món estan en mínims històrics o molt a la vora, de manera que és un moment especialment bo per fer servir la qualificació creditícia AAA de la UE, amb el benefici addicional de donar lloc a un estímul econòmic en aquests moments molt necessari. Les quantitats de què parlem són significatives des del punt de vista macroeconòmic, especialment perquè es gastarien de manera gairebé immediata i exercirien un efecte multiplicador. Una economia en creixement facilitaria l’absorció d’immigrants, ja siguin refugiats o immigrants econòmics.

¿Com es pot fer servir la qualificació AAA sense generar oposició, sobretot a Alemanya? En primer lloc, cal tenir en compte que la UE ja va emetre deute sota aquesta qualificació. Durant la crisi de l’eurozona la UE va establir instruments financers com el Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera (Meef) i el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (Mede), capaços de mobilitzar ràpidament milers de milions d’euros en condicions atractives. La capacitat creditícia d’aquestes entitats (de la qual encara queda marge suficient) hauria de redirigir-se a l’obtenció de la massa de fons que es necessita per resoldre la crisi migratòria. Utilitzar un mecanisme ja creat seria molt més eficient que crear-ne un de nou. Així, les fonts de diners haurien de ser dues: el Meef (per a membres de l’eurozona) i el fons d’assistència financera per a la balança de pagaments (per als altres països). Tots dos estan mantinguts pel pressupost de la UE, de manera que el seu ús no demana garanties nacionals ni l’aprovació dels respectius Parlaments. En conjunt, tenen una capacitat d’endeutament bruta de fins a 110.000 milions d’euros, una xifra que es correspon amb l’ingrés anual previst pel pressupost de la UE.

El fons d’assistència per a la balança de pagaments té un marge de fins a 50.000 milions d’euros, que gairebé no s’ha utilitzat. El Meef va donar uns 46.800 milions d’euros en préstecs a Portugal i Irlanda, però encara té molta capacitat sobrant. Sumats, tots dos programes poden reunir més de 60.000 milions d’euros, i aquesta capacitat creix cada any, a mesura que Portugal i Irlanda tornen el que se’ls va prestar.

Com la crisi de l’euro, la dels refugiats demana una resposta ràpida. Però a diferència d’aquella, ara els beneficiaris directes serien tres països (Jordània, Turquia i Grècia) que són a la primera línia de resposta del que és una responsabilitat col·lectiva europea. Tenen dret a rebre subvencions sense l’obligació de tornar el que rebin. Són la UE i els seus estats membres els que han de trobar noves fonts d’ingressos fiscals.

Algunes possibilitats serien l’impost paneuropeu al valor agregat, que ja és una font de recaptació efectiva; un impost especial a la gasolina, com va suggerir el ministre alemany de Finances, Wolfgang Schäuble, o un nou impost als viatgers que entren a la UE i als sol·licitants de visat, cosa que traslladaria part de la càrrega als ciutadans no europeus.

Segueix pendent la qüestió de com generar la voluntat política necessària. La UE es basa en principis democràtics. Crec que malgrat que ara mateix no funciona bé com a institució, hi ha una majoria silenciosa d’europeus que volen preservar la Unió. Si fan sentir les seves veus, els dirigents els hauran d’escoltar.

Copyright Project Syndicate

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT