Plans de Barris factibles
En els temps que corren, d’expectatives a la baixa, voldria parlar amb una mica de realisme de com és de difícil transformar les ciutats. La digitalització permet disposar en poques hores d’imatges i renders de projectes futuribles amb tota mena de detalls. Mai abans el poder i els arquitectes no havien pogut anticipar amb imatges fidels com serien els projectes “després de les obres”. Ara es fa amb tanta precisió que, de vegades, fins i tot es fa difícil discernir entre el que és real i el que és virtual. Perquè s’entengui: sabem com quedarà el barri de Vallcarca a tocar del viaducte, però ens costa molt més gestionar el reallotjament de totes les persones que viuen en pisos que s’hauran d’enderrocar, demanar permisos, aprovar pressupostos, contractar obres... Gestionar tots aquests processos és cada vegada més complicat. I la realitat és que tenim molts dibuixos que no s’acaben desenvolupant.
Jover, Morell i Gras han compilat un informe per a l’APCE (Associació de Promotors) i la UPF que desgrana el fenomen de la congelació dels plans: de les idees a la pràctica, els plans queden massa lluny de la seva “factibilitat”. Els plans urbanístics fa anys que tendeixen a planificar la regeneració de sòls dins la ciutat en lloc de créixer només per extensió en sòls urbanitzables. És el cas de Barcelona: fa anys que ha assumit que no pot créixer més enllà dels rius i Collserola ni més enllà d’enderrocar o convertir peces obsoletes en barris més densos. Té tot el sentit del món apostar per reciclar fragments de les ciutats, però cal reconèixer que és més car i més complex: cal modificar xarxes de serveis (aigua, llum, gas, clavegueres), enderrocar alguns edificis amb patologies insalvables, compensar els propietaris dels terrenys perquè puguin traslladar la seva activitat a algun altre lloc, reallotjar les famílies que viuen en pisos que s’enderrocaran, pensar en diverses fases encadenades... Tenim molt clar que cal anar per aquesta via, però a l’administració li costa assumir que això requereix molta més feina de gestió. Cal recuperar la capacitat única de les ciutats de donar impuls, acompanyament i tramitacions, i de crear certeses per minimitzar riscos.
Com expliquen Jover, Morell i Gras, créixer al voltant de les ciutats és més fàcil perquè hi ha grans camps amb pocs propietaris, mentre que regenerar els barris a l’interior dels teixits implica necessàriament treballar amb centenars de minúsculs propietaris que no tenen vocació de promotors. Algú els ha de proposar aportar la seva finca a canvi d’unes determinades compensacions, amb garanties que no els estan aixecant la camisa i que el propietari del costat no s’endurà més diners perquè té un advocat més insistent.
La crisi de l’habitatge es resoldrà si podem agilitzar aquests processos i, sobretot, si centenars de barris es transformen simultàniament en diverses ciutats. Els Plans de Barris són una oportunitat en aquest sentit. Històricament, la llei de barris s’havia gestat amb una vocació de transformació social, perquè és cert que enderrocar un edifici per fer-ne un de nou, més modern, no canvia massa res. Però rehabilitar no vol dir no tocar res: de vegades, enderrocar diversos blocs —i fer millors carrers, guanyar places i habitatges amb més balcons, i fer lloc per a nous equipaments— és l’única manera de canviar les inèrcies d’un tros de ciutat amb profunds indicadors de declivi.
Enderrocar i reallotjar persones és car, però un barri atractiu és un bon revulsiu per a l’economia local. Potser cal un impuls econòmic per fer front als costos inicials, però fer 600 habitatges allà on abans n’hi havia només 200 té sentit econòmic i social. El barri, el carrer i la casa són el principal factor d’estabilitat per a la salut col·lectiva, i millorar-los implica assumir responsabilitats col·lectives.
Cal, però, treballar des de tres premisses molt clares. Primer, que l’arrelament al barri és la condició fonamental per a qualsevol transformació, fet que obliga a començar sempre pensant en la millora de les condicions dels que ja hi viuen. Segon, que l’objecte de la rehabilitació és el que els residents consensuïn com a prioritari, per arreglar, des de la proximitat, allò que perceben que és més problemàtic. Tercer, que el nou barri ha de tenir espais per acollir les persones més vulnerables d’una manera decent i per alleujar les condicions de pobresa. La resta pot ser per atreure persones amb més poder adquisitiu, que també poden crear una barreja interessant a les escoles i al barri.
Tothom vol viure en barris dinàmics. El repte és afilar les eines perquè la transformació sigui palpable i no quedi en un paper.
