12/09/2023

Que plou massa i massa poc

3 min
Una imatge d'ahir a Alcanar.

Els efectes del canvi climàtic avancen implacablement i recurrentment. La ciència ens exigeix una acció dràstica per a una reducció de les emissions en aquesta dècada, com a única opció per poder gestionar-ne els efectes. Hi ha encara molts interessos en joc per allargar l'economia dels combustibles fòssils i mantenir el miratge d'una impossible disponibilitat infinita de materials. També hi ha molta política cega que pretén que el benestar de la ciutadania en aquest model acabat es podrà mantenir sense canvis ni noves opcions, i que considera que no cal treballar per fer una transició justa. Per sort, tenim empreses i polítics que treballen en aquesta direcció, malgrat els dinosaures que es resisteixen a veure el meteorit que hem construït nosaltres mateixos i que ens hem llançat al damunt. Mireu la pel·lícula Don't look up! un cop i un altre.  

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara bé, si és greu que no ens preparem per a una economia baixa en emissions de CO₂, encara és més greu com triguem a preparar-nos per fer front als efectes del canvi climàtic que ja patim. 

Estem en la pitjor sequera de l'últim segle. El 2008 ja vam tenir un avís molt seriós. Durant uns anys es van desplegar mesures infraestructurals: la nova dessalinitzadora del Prat, la primera ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera, la connexió entre els dipòsits de Sant Joan Despí i Cardedeu, la recuperació de l'aqüífer del Llobregat... i en darrer terme hem posat en circulació una quantitat significativa d'aigua regenerada (70 Hm³) els usos de la qual haurem d'ampliar a curt termini. També vam reduir el consum d'aigua, amb excepcions flagrants en alguns municipis turístics i de segones residències (o de primeres residències construïdes sense cap criteri climàtic).

Totes aquestes actuacions haurien estat suficients per superar una sequera greu com la del 2008, però la del 2021-23 ha resultat que ho és encara més. Hem fet curt. Les pluges de juliol ens han permès allargar l'agonia (sí, agonia, perquè ja tenim pobles amb talls d'aigua, ja hem perdut collites, tenim usos restringits, com el reg del verd públic...), però si no plou, encara patirem més.

Per descomptat que cal prioritzar la infraestructura hidràulica (preservant els cabals ecològics i retornant el cabal manllevat del Ter), que cal ampliar la capacitat de dessalinització, que cal un programa d'inversions seriós per reduir les pèrdues de les xarxes (10% segons l'Agrupació de Serveis d’Aigua de Catalunya, ASAC) i controlar els consums no registrats (11,5%, ASAC), un total de 134 Hm³ segons l'ACA. Però tornarem a no tenir-ne prou. I a més, la depuració per produir aigua regenerada, l'osmosi inversa per dessalinitzar i els bombaments fets des de la costa són processos energèticament cars. 

Per tant, també cal un canvi dràstic de l'ús de l'aigua: xarxes separatives que permetin reutilitzar les aigües grises a les cases; xarxes d'aigües regenerades com la que servirà al nou barri de la Marina del Prat Vermell de Barcelona, que acabarà abastint 35.000 ciutadans i ciutadanes. No podran ser operacions anecdòtiques i voluntaristes, cal un pla de 50 anys per reformar edificis i infraestructures del país. I com que ho hem de fer per estalviar aigua, reformem-los també per estalviar energia. En cas contrari, l'aigua serà un factor limitant per al benestar i la competitivitat. A què esperem?

Mentre el país està en sequera, a Alcanar i les Terres de l'Ebre es tornen a inundar per tercer any en els últims cinc, amb ruixats de més de 200 l/m². Els aiguats no són nous; com deia en Raimon, a la Mediterrània la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa. Les dues coses alhora. El canvi climàtic exacerba aquests fenòmens, els fa més intensos i més recurrents. 

Caldrà un programa seriós i ben treballat per fer les infraestructures resilients (l'AP7, Rodalies...). Però tampoc n'hi ha prou. Durant dècades hem construït habitatges en zones inundables. Quan les inundacions eren molt de tant en tant, potser el risc era assumible; quan són sovint, és una catàstrofe. Cal fer cas a la planificació de l'ACA, que existeix i de fa temps. Això implica canvis profunds en la planificació territorial i urbana i processos de reubicació i d'autoprotecció. 

En definitiva, en un escenari climàtic en què tindrem simultàniament menys disponibilitat d'aigua i més episodis de pluges intenses, no podem seguir igual, hem d'abordar canvis estructurals, costosos i socialment delicats. Com més triguem a començar més a prop estarem de no ser-hi a temps. I qui no ho vegi que vagi a preguntar a Alcanar.

Frederic Ximeno és biòleg i urbanista
stats